El passat 21 de maig es va apagar, a l’edat de 96 anys, Alasdair MacIntyre, un dels filòsofs morals més influents del segle XX i inicis del XXI. La seva mort representa una pèrdua immensa per al món acadèmic i per a tots aquells que s’interroguen, amb serietat i profunditat, sobre la crisi moral del nostre temps. Amb ell desapareix una veu inconfusible, però el seu pensament perdura com una guia clara i rigorosa d’una ètica amb fonaments sòlids.
Nascut a Glasgow l’any 1929, el seu recorregut intel·lectual fou marcat per una recerca incansable de la veritat, sovint en diàleg —i conflicte— amb les grans tradicions del pensament occidental. Dels seus primers intents de conciliar el marxisme amb el cristianisme, passant per una etapa d’escepticisme radical, MacIntyre arribà finalment a una revaluació profunda de la filosofia moral moderna que el conduí al redescobriment de la tradició aristotèlic-tomista.
Aquest gir es concretà magistralment a After Virtue (1981) (Tras la Virtud), obra que el consagrà com a referent mundial. Hi denuncia la fallida del projecte moral de la Il·lustració, incapaç de fonamentar una ètica racional i coherent un cop desconnectada de qualsevol fi últim o telos. Davant l’emotivisme dominant, MacIntyre reivindicà una ètica de la virtut arrelada en la comunitat i en les pràctiques socials que configuren el caràcter moral dels individus.
La seva conversió al catolicisme el 1983 no fou un mer retorn espiritual, sinó una afirmació filosòfica: trobà en el pensament de Tomàs d’Aquino una arquitectura intel·lectual capaç d’enfrontar els grans reptes morals del present. Obres posteriors com Tres versions rivals de l’ètica (1990) o Dependent Rational Animals (1999) (Animales Racionales dependientes), el primer, per insòlit que sembli, abordatge filosòfic de la dependència humana ampliaren aquesta proposta, posant en relleu la vulnerabilitat humana i la necessitat d’una vida viscuda en interdependència, compassió i humilitat.
Per a MacIntyre, la moral no pot ser una construcció abstracta i descontextualitzada: només dins d’una tradició narrativa i en diàleg crític amb altres tradicions podem trobar respostes raonades als dilemes contemporanis. El seu llegat és, doncs, una crida a recuperar el sentit profund de la vida virtuosa, de la comunitat i de la transcendència. Amb la seva mort, el món perd un pensador d’excepció, però el seu pensament continua encenent llum enmig de la confusió moral del nostre temps. Pot ser ara, el món editorial en català, repararà l’escàndol i vergonya de no haver editat ni una sola de les seves obres.
