No soc pas un habitual oient de la ràdio, ni un addicte espectador de la TV, ni ja, com antany, un embadalit seguidor de les novetats fílmiques, que tant ajudaven a suportar les ensopides tardes transcorregudes en blanc i negre des de la puerícia fins a la joventut passant per la sempre adolorida adolescència. Però els hodierns mitjans de comunicació s’han infiltrat fins a tal punt en les nostres vides que sotraguen l’espectador mitjà i àdhuc arriben a pertorbar la pau de les coves eremítiques on alguns, tocats d’un punt d’agorafòbia i tendents a un poc d’autisme, trobem refugi momentani.

Tanmateix, inavesat i tot a seguir aquests mèdia d’acceptació massiva, que tant bé haurien pogut fer i que tanta cultura haurien pogut expandir, no deixo de constatar, força sovint, la banalització i l’ensuperbida actitud, que hom deu voler d’independència i de modernitat, en les quals hom recorre amb tota naturalitat a l’ús de paraules malsonants que substitueixen les justes i enraonades. Així ho veig en pel·lícules d’argument sòrdid i llenguatge grosser, i així ho sento àdhuc en tertúlies anodines que interrompen la fatigosa i inacabable successió d’anuncis sense fi. Ni s’estalvien paraulotes d’aquelles que abans eren titllades de blastomia o blasfèmia. És necessària aquesta barroera deturpació dels costums vanitosament exposada com a exemplar i pregonada amb l’altaveu dels mitjans de major difusió social? Aporta alguna llibertat, benefici o millora en algun aspecte el malparlar? No s’està confonent la popularitat amb la vulgaritat?

Fa anys, quan ningú dels actuals encara no havíem nascut, va caldre una campanya contra la blasfèmia protagonitzada per la Lliga del Bon Mot (1908-1963). Tan arrelada estava entre els homes de temperament més desenfrenat! No seria ara pensable una actitud i una resposta social tan benvinguda com aquesta, però potser sí que, almenys els mitjans públics i llurs responsables, haurien de posar algun fre a aquesta rebaixa humana. No n’hi ha prou de ser dels darrers en aprofitament escolar, que ara ens hàgim d’humiliar també a ser dels primers en grollera incivilitat? Parlar, pel cap baix, decorosament hauria de ser una exigència mínima per fer-ho en mitjans de tanta influència com els suara esmentats. I hauria de ser una autoimposició inexcusable en aquells que ostenten una projecció social que indueix a ser emulats. Prou deformada està la nostra castigada llengua pel pes inaguantable de veus estranyes que desfiguren la nostra ànima i essència, perquè hàgim de corcar-la nosaltres encara més amb l’atrevida i insolent procacitat, i per la basta, grollera i impolida parleria.