Quart diumenge d’Advent en un ambient nadalenc embafador, cada cop més allunyat del sentit cristià del Nadal. Llegia en un diari que les famílies comencen ben aviat a estressar-se davant del creixement d’elfs, regals i rituals que escalfen les xarxes socials i ens conviden a retre homenatge al Déu-Consum, en un ambient farcit d’àpats i lluentons. Al costat de tanta brillantor, s’agraeix l’austeritat (i la profunditat) de la litúrgia cristiana.  

Perquè l’Advent només s’entén si s’arrela a la nostra realitat més prosaica. L’Informe Foessa ens planta davant el fet que avui  un de cada tres infants a Catalunya és en risc d’exclusió social. Com hi són especialment les famílies encapçalades per dones, els joves i els immigrants. Mentrestant la venda d’armament fa el seu agost i veiem com la política va adoptant unes formes impròpies d’una societat que tingui el bé comú com a aspiració. Plantejar-nos la vida des d’aquesta perifèria ens torna a lloc i fa néixer l’Esperança de la set de dignitat, pau i justícia per a tota persona. Amb totes les seves dificultats.

En escoltar les lectures d’aquest diumenge, tres coses em venen al cap:

1. Procurem no fer com Acaz (Is 7,10-14), que en plena situació de crisi i de guerra, es permet rebutjar amb arguments pretesament religiosos, el senyal prodigiós de Déu. Perquè Déu, a través d’Isaïes, es compromet amb un signe sorprenent: “La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel.” Gens espectacular. No ens diu que tots els problemes desapareixeran amb la màgia d’un encanteri, sinó que, en qualsevol cas, Déu-és-amb-nosaltres.
2. Pau, a la carta als Romans (Rm 1,1-7), ens recorda el sentit de ser apòstol (“missioner del seu nom a gent de tots els pobles”). Missioners de l’Esperança són avui, per exemple, els migrants, amb la seva determinació i resiliència per trobar espais on viure dignament. Ens ho deia enguany el papa Lleó a la Jornada Mundial del Migrant i Refugiat. Ens recorda a tots plegats que la Bona Nova no consisteix a acaparar béns i seguretats, sinó al convenciment que Déu vol que els seus fills i filles puguin viure amb dignitat. Perquè ho puguin fer cal el nostre compromís per transformar allò que ho impedeix.
3. Josep fa confiança a Maria i l’accepta bo i embarassada, guiant-se per un somni en el qual reconeix el missatge de Déu. Incertesa rere incertesa. Més fe que seguretat… en un nen que encara ha de néixer i que vindrà al món en un pessebre perquè ni tan sols trobarà posada i que ja en els seus inicis haurà d’esquivar la violència dels poderosos. Josep s’obre a un Déu fràgil, no pas a Superman.

Presència, compromís i confiança per obrir camí al Fill de Déu. Mola.