A finals de juny, he tingut la joia de peregrinar a Lourdes. M’agradaria compartir-vos un moment singular que hi vaig viure: la Pregària dels Joves de l’Hospitalitat a la Capella de Sant Josep.

Hi havia desenes de joves, i algunes persones més grans, devíem ser cap al centenar llarg. Primera sorpresa, tota la pregària, tota, es va fer en castellà. Segona sorpresa, un grup de  preveres es van instal·lar al fons de la capella per oferir el sagrament de la reconciliació.

Al seu torn, la pregària va començar amb un sermó que convidava els joves a viure la vida amb sentit i amb el testimoni d’un noi que ens compartia, emocionat, com després de diverses vicissituds havia recuperat la fe gràcies a un recés espiritual d’“Effetà”. Després d’això, va venir el moment àlgid de la celebració: l’adoració Eucarística. Desenes de joves van caure de genolls i uns cants, completament nous per a mi,  van omplir la capella. L’ambient, en penombra, va impregnar-se d’una forta intensitat emocional i sobre una percussió i uns acords instrumentals ressonaven les veus dels joves cantant a l’uníson: “Y me diste nombre /Yo soy Tu niña/ La niña de Tus ojos/ Porque me amaste a mí” i poc després: “Te amo más que a mi vida/ Te amo más que a mi vida” i encara més tard: “Tú, el Único Rey que tiene que reinar/ El Único Señor al que voy a alabar” (busqueu les melodies al Youtube i descobrireu com sonen).

Per a mi va ser un xoc perquè no hi reconeixia la meva Església. La llengua, les formes, l’emoció… tot em descol·locava i m’incomodava. Però suposo que forma part dels nous temps, d’una nova evangelització en una societat de l’emoció i l’impacte. Ara mateix no sé què pensar. Si és de l’Esperit donarà molt de fruit, segur, i si és una moda, ja passarà. Déu dirà! El que sí que em dol és que s’exclogués l’ús del català, estic segura que Déu també l’entén i se l’estima i penso que a les nostres diòcesis ens ajuda a pregar i a expressar qui som i en què creiem. Val la pena vetllar-ho i no renunciar-hi.