Les imatges de l’horror del xoc de trens han arribat, estan arribant a tot el món, amb tantes vides trencades, desfetes, en l’alta matinada d’un petit poble cordovès, Adamuz, convertit en refugi urgent per acollir tant de dolor i tantes llàgrimes!

Al costat de les imatges desoladores d’aquesta tragèdia, el xiuxiueig del lament bíblic: “Oh vosaltres, els que passeu pel camí, atureu-vos i veieu si hi ha un dolor semblant al meu dolor!”

Còrdova ha estat, està sent, l’escenari de l’accident ferroviari, que converteix una nit en un “túnel d’insomnis”, despertant amb urgència les consciències lliures!

El poeta César Vallejo va escriure uns versos en forma de pregària, que recullen el dramatisme dels moments difícils, de totes aquelles situacions que no entenem ni podem comprendre i que fan posar de punta “les arestes de l’ànima”:

      “Hay golpes en la vida tan fuertes… ¡Yo no sé!
        Golpes como del odio de Dios,
        como si ante ellos, la resaca de todo lo sufrido
        se empozara en el alma…
        ¡Yo no sé!
        Esos golpes sangrientos son las crepitaciones
        de algún pan que en la puerta del horno se nos quema”.

La tragèdia d’aquest xoc de trens ens “inunda de dolor” per totes bandes. Tot va ser posat en marxa ràpidament. Tots els mitjans a l’abast de les possibilitats, en una nit fosca, tota la valentia dels voluntaris, tot l’ardor solidari de la bona gent d’un petit poble. I després, a la llum del dia, més horror, més imatges, més morts. Arriben ara mil preguntes que buscaran una resposta.

Però el dolor és impossible de fer callar, si no és amb una esperança que transcendeixi els batecs de les ànimes desesperades. Certament, davant del dolor, l’amor; davant de l’horror, la solidaritat més entranyable; davant del problema, les solucions urgents.

I potser, també, aquesta reflexió intensa i profunda de “mirar-nos per dins” davant d’una tragèdia que ha commogut el món: què deixem sense fer o què van fer més? Quina part de responsabilitat no vam complir? Qui va oblidar els seus deures socials? I sobretot, què ens toca plantejar immediatament? Quins són els horitzons o els ideals perduts que hem de recuperar?

L’horror de tantes morts i el clam de tants ferits ha d’aixecar-se com un crit de tota la societat perquè no tornin a passar aquestes tragèdies. Potser, per això, al costat d’unes vies de tren, haurem d’entonar un Rèquiem per tots nosaltres, els que potser vam ometre o vam callar aquella part de responsabilitat que ens correspon, els que potser amb el nostre silenci, oblidem la nostra responsabilitat davant d’aquest “mal anunciat” sense que poguéssim fer res per evitar-lo.