L’estiu passat vaig anar amb els meus fills i uns amics a veure l’exposició de Botero. Un artista que, com bé recollia Míriam Díez, directora de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, en un article a El Punt Avui, destil·la ironia religiosa. 

“Nostra Senyora de Colòmbia, El Nunci, Crist Crucificat o Bany del Vaticà són alguns dels títols que col·leccionistes anònims han llegat per a l’ocasió de Botero, que no era un pintor iconoclasta, però tampoc un vassall de cap règim. S’ho mira amb la distància irònica de qui s’arrisca i no té por”, va escriure Díez.

La mostra va tancar les seves portes el 20 de juliol amb un total de 122.763 visites al Palau Martorell, just davant de la basílica de la Mercè. Els petits es van quedar absorts una bona estona davant del Crist Crucificat, que va provocar una bateria de preguntes. Algunes que van trobar resposta. Altres que van trobar silenci, perquè encara els adults n’estan buscant, de respostes. 

La curiositat infantil i la proximitat entre els edificis van fer que ens animéssim a creuar la plaça de la Mercè. Del palau cap a la basílica. “Que enguany fa 250 anys”, va dir l’un. “Que, a més, és punt de pelegrinatge de l’Any jubilar”, va afegir l’altre. 

Un cop a dins, ens vam aturar a observar la talla de fusta de Carlo Acutis, avui ja sant. Després, vam pujar les escales laterals fins a arribar a la imatge de la Mare de la Mercè, asseguda en un tron de plata que descansa sobre una pedra tallada de Montserrat. 

Vam explicar als nens, esverats i suats de pujar les escales, que aquí havíem vingut a beneir sabates quan ells eren bebès, per desitjar-los un bon camí de vida ja des de les seves primeres passes. Un gest que la meva àvia anomenava “la primera calçada”. Automàticament vam mirar-se les bambes que portaven, com si fossin màgiques. 

Aquest és un costum que ha anat passant de generació en generació a la meva família. També les meves sabatetes van ser beneïdes, i me les van calçar davant la verge. Encara avui beneïm petites sabates.