Un centenar de persones en representació de moltes d’altres van participar, el 10 de maig, a la Jornada que tingué lloc al santuari del Sant Crist de Balaguer, bell indret de la diòcesi d’Urgell, organitzada pels grups de la diòcesi de Lleida. En nom del bisbe d’Urgell, Mn. Josep M. Mauri, delegat del Patrimoni, va participar en tota la jornada.

Després de l’Assemblea ordinària, tingué lloc un treball de grups per valorar el contingut del tema del curs, “Del silenci creatiu a l’espera activa”, i també de la nova forma sinodal de treballar-lo. En acabar, va arribar un dels moments més esperats del dia: la conferència del Dr. Joan Viñas Salas.

Va iniciar-la apuntant ja que seria un testimoni personal: “El que faré és exposar-vos la meva experiència i de tot cor el que penso i com intento actuar al respecte. Quasi tota la meva vida he format part de grups de revisió de vida, seguint el mètode de ‘Veure, Jutjar i Actuar’, que també per a vosaltres té molta importància.” Seguidament, com a preàmbul, va convidar a un minut de silenci conscient, bo i centrant l’atenció en la respiració i la presència de Déu, amb el Salm 46,11: “Estigueu quiets, reconeixeu que jo soc Déu.”

D’entre les diverses formes de pregar, “avui ens fixarem —digué— en la pregària contemplativa, la qual es basa en el silenci, en fer silenci i posar-se en presència de Déu, quedant-nos en pau amb Ell”, i la necessitat que esdevingui un hàbit, perquè “en silenci estem en contacte amb Déu i l’escoltem. És una escolta activa. Notem la presència de Déu, una presència que ens dona pau”, tot i que no és fàcil evitar les idees que sorgeixen constantment en la nostra ment, però “s’han de deixar passar com una bandada d’ocells i no seguir-les”.

Remarcant que el silenci creatiu no és ni mutisme ni evasió, va anar a alguns exemples de les seves arrels bíbliques, enllaçant-les en l’actualitat de la nostra pregària. Elies a l’Horeb (cf. 1Re 19,1‑18): “Fem espai per passar del dramatisme exterior a escoltar la Paraula que orienta i recrea.” Samuel o aprendre a escoltar (cf. 1Sa 3): “El silenci creatiu com a educació del cor per reconèixer la veu de Déu enmig de moltes veus.” Maria, silenci que guarda i medita (cf. Lc 1,38): “El silenci com a ‘úter’ on la Paraula baixa del cap al cor i esdevé vida.”

Jesús: nits de pregària en solitud, “un silenci ple de relació: el silenci creatiu com a lloc de discerniment, on es purifica el propi projecte i es deixa espai al projecte de Déu”; també a Getsemaní: silenci en la lluita interior (cf. Mc 14,32‑42): “quan el silenci sembla buit, pot ser l’espai on es gesta la fidelitat”, i el silenci de Jesús davant de l’acusació (cf. Mt 26–27; Jn 19): “Aprendre a viure silencis que no són covardia, sinó opció per la veritat i l’amor.” L’Església primitiva en pregària i silenci (cf. Ac 2,1; 12,5; 13, 2-3): “El silenci compartit com a lloc on la comunitat discerneix i deixa que l’Esperit l’orienti.”

Per a ell, “d’aquestes referències bíbliques i d’altres podem extreure que Déu ens parla sempre. Hem de reconèixer la seva veu (cf. Jn 10,3-4). Hem de saber escoltar, per això cal fer silenci i contemplació. Hem de tenir valentia. No sols hem d’acceptar la voluntat de Déu, sigui quina sigui, com preguem en el Parenostre (Mt 6,10), sinó voler i estimar la voluntat de Déu. Déu és Amor, ens estima i vol sempre el nostre bé. Per tant, quan ens ve una desgràcia, un fracàs, una malaltia, crec que és per al nostre bé, encara que no ho entengui en el moment del patiment”. Més encara: “I si és una malaltia greu, que porta a la mort, dono gràcies a Déu per cridar-me aviat al seu costat, gaudint-lo cara a cara, en la plenitud de felicitat. No tindrem por a la mort.”

És evident que el silenci “és un camí de maduració i compromís” que ens encara amb la nostra pròpia ombra, límits i desordre interior, però “silenci integral afina la percepció i la intuïció i porta a una vida més unificada i disponible per al servei”. D’entre els molts fruits del silenci creatiu hi ha el fet que “Déu ens parla i deixem que ens passin coses noves i inesperades; deixem que Déu actuï en nosaltres i que puguem interactuar amb els altres. Amb plena confiança amb l’Amor de Déu”.

Pel que fa a l’escolta activa, apuntà “que no és només sentir, sinó escoltar per entendre l’altre, també en el seu llenguatge no verbal i en els seus sentiments” i es pot expressar amb “tres verbs: escoltar, comprendre, acollir”. I per això, “cal aprendre alguns trets pràctics. Escoltar sense interrompre, mostrant amb el cos (mirada, gestos) que s’escolta. Parafrasejar o resumir per verificar que s’ha entès, centrant-se en el que l’altre diu, no en la resposta que preparem. Evitar judicis i solucions immediates. Identificar els sentiments de qui parla; controlar les pròpies emocions”. Per això va assegurar que calia treballar “unes habilitats clau: mirar, no interrompre, no jutjar, fer silencis que deixin espai, reflectir el que l’altre sent”.

Quant a escoltar Déu, insistí que “hem de reconèixer la veu de Déu (Jn 10,4), que ens parla sempre. Hem de saber escoltar, per la qual cosa cal fer silenci i contemplació”. Per a ell, és essencial la Lectio divina: “Aturant-nos en el fragment de la Paraula de Déu que llegim de la Bíblia que ens impressiona més, fent silenci, ens arriba el que Déu ens vol dir en aquell moment concret. L’Esperit Sant ens treballa.”

També deixà clara “la connexió entre silenci creatiu i escolta activa. El silenci interior és la condició per poder escoltar l’altre i Déu sense filtres ni prejudicis. L’escolta activa es converteix en lloc on el silenci es fa caritat: ‘veig, sento i acullo’ l’altre tal com és”. I afegí: “Silenci que escolta Déu, escolta activa que acull el clam de la gent.” Aquí esmentà com a camí favorable el mètode sinodal proposat pel papa Francesc. I reconegué que “el silenci creatiu i l’escolta activa ens porten a l’acció, “Veure, Jutjar i Actuar”, el mètode que ens va ensenyar Joseph Cardijn. No quedar-nos tancats en nosaltres mateixos. I confessà: “A mi m’ajuda molt sobretot a prendre decisions dràstiques en la meva.”

Joan Viñas s’ha deixat treballar i ha treballat la mística, sobretot de Joan de la Creu i Teresa de Jesús, però també d’altres, com Ignasi de Loiola, i assegura que “cal retirar-nos periòdicament del bombardeig dels estímuls externs per fer exercicis d’interiorització, fent exercicis espirituals, entrar dins nostre i créixer com a persones, guanyar pau interior, llibertat, seguretat, per ser conductors de la nostra vida”. Considera que “el silenci és creatiu, perquè ens permet tenir en compte les intuïcions que ens sorgeixen. Permet, com diu Ellacuría, comprometre’s amb la realitat, treballar per l’alliberament d’opressions i d’injustícies”.