La figura de l’immigrant  o estranger és constantment present en la història bíblica. L’Antic Testament no tan sols descriu moviments migratoris, sinó que, a partir d’aquestes experiències, construeix un marc ètic revolucionari: cal estimar i protegir el foraster perquè el mateix poble d’Israel va ser un dia foraster.

La història d’Israel comença amb un desplaçament. Al llibre del Gènesi, Déu diu a Abraham: “Ves-te’n del teu país, de la teva família i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré” (Gènesi 12,1). Abraham viu com a estranger en una terra que no és la seva i esdevé l’arquetip de l’immigrant: un home que viu en tendes, depèn de l’hospitalitat dels altres i confia en una promesa que encara no es veu complerta.

Si Abraham va ser immigrant per elecció, el poble que descendeix d’ell viurà la immigració com una tragèdia. El llibre de l’Èxode ho resumeix dient que els egipcis “van esclavitzar els israelites amb duresa” (Èxode 1,13). Durant generacions, el poble d’Israel no és només estranger a Egipte, sinó que pateix la vulnerabilitat màxima: la pèrdua de llibertat i la violència institucional.

Aquesta experiència esdevé la gran memòria fundacional d’Israel. Quan finalment surten d’Egipte i reben la Llei al Sinaí, Déu els recordarà una vegada i una altra: “No explotis ni oprimeixis l’immigrant, que també vosaltres vau ser immigrants al país d’Egipte” (Èxode 22,20). La memòria del patiment passat es converteix en el fonament d’un tracte diferent: cap poble que ha conegut l’opressió no pot convertir-se en opressor.