Fa uns mesos una lectora ens confiava que havia acabat de llegir el setmanari en el temps d’espera previ a una entrevista de feina. Li vam preguntar com li havia anat i ens va contestar que no gaire bé, “perquè al currículum hi ha una aturada laboral que correspon al període de cuidadora dels meus pares dependents als quals vaig acompanyar fins que van morir. Ara em trobo que això és un escull i necessito molt la feina. Encara no sé res però no crec que m’agafin”.

Més que una anècdota, aquest fet és l’evidència que són les dones les qui majoritàriament es responsabilitzen de les cures en l’àmbit familiar i que, precisament per això, són penalitzades econòmicament en les seves carreres laborals i un cop es jubilen. “És molt evident que en les cures de les persones grans [i altres persones dependents] hi ha una part molt important que es cobreix des del propi entorn familiar, sobretot en les cultures mediterrànies, com la italiana, l’espanyola o la catalana. En l’arc nòrdic, en canvi, són molt més comunitàries i menys familiars”, anota Àngels Cobo Puig, directora de Transformació Digital a Suara Cooperativa.

“Les ajudes, respecte dels costos que representa la discapacitat, són irrisòries i requereixen tràmits múltiples i molt complicats”, sosté Esther Coma, membre del Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional.