La Comunió eucarística és el moment més bell de la celebració. De fet, n’és la culminació. Al capdavall, per això han vingut els fidels: per rebre el Cos de Crist. És l’Església que s’uneix al Senyor i esdevé per la Comunió eucarística un sol esperit amb Ell (1Co 6,17). Els fidels s’uneixen a Crist i a la seva oblació al Pare en l’Esperit Sant. Ells, que l’han reconegut en la fracció del pa, i que ara esdevé Pa de la vida, penyora de vida eterna i nodriment. L’Església des de sempre ha envoltat amb signes d’adoració la recepció del Cos eucarístic del Senyor. Resplendeix entre tots la professió de fe que el fidel de manera individual proclama abans de rebre el Sagrament amb un amén. Aquest “amén” expressa la convicció de la fe: “Crec que el que rebo és el Cos de Crist amb la seva presència, real, veritable i substancial.” Els Sants Pares, a les catequesis mistagògiques, explanaven aquest moment amb una gran profunditat.
Els ritus de Comunió, en la litúrgia romana, marquen l’inici del tercer moviment processional. Tota l’assembla s’apropa a la Taula del Senyor per mans del ministre ordenat pel Sagrament del seu amor. També marca el començament del cant per a la Comunió. Un cant que comença amb la Comunió del celebrant. Com ha de ser aquest cant? La Instrucció General del Missal Romà al n. 87ss demana que en la unió de veus es manifesti la unió espiritual i l’alegria del cor per rebre el Cos del Senyor. La història de la celebració eucarística ens ensenya que el cant de Comunió és sempre antifonal mentre es canta un salm, que durant segles era sempre el mateix, el Salm 33, per raó del verset “Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor”.
Ha de ser pausat, senzill i que no distregui (que no s’estigui pendent de la lletra) ja que el seu cor està centrat en el Qui van a rebre. De cap manera ha de ser un himne i ha de tenir preferiblement un contingut eucarístic. És ridícul que els fidels vagin a combregar amb el cantoral a la mà. I és greu que el celebrant canti mentre reparteix el Cos de Crist o porti el comandament per controlar la pantalla. Donar la Comunió és un acte ministerial major.
La Comunió és un moment íntim, recollit, devot. Els interludis d’orgue són altament facilitadors d’aquesta intimitat del fidel amb el Senyor. Amb melodia suau i que elevi. A un cristià que ha rebut el Cos de Crist no cal atabalar-lo. En aquell moment té paraules per dir al Senyor de gratitud i d’amor: són les confidències de cadascú amb Jesús. En aquest món no és possible una Comunió més intensa i íntima amb el Senyor que quan un cristià acaba de rebre el Cos de Crist. Per això, la mateixa instrucció diu que és convenient que es guardi un temps de silenci, impregnat de pregària, que es pot concloure amb un cant d’acció de gràcies i de lloança. El cant i la música han d’acompanyar, no distreure, la Comunió dels fidels. Sempre adorant i pausada i mai precipitada. La Comunió eucarística és la plenitud de tota la celebració. És l’Església-Esposa que rep de l’Espòs el do més gran. No trivialitzem el moment de combregar. Ningú ha de rebre indignament el Cos del Senyor, ensenya l’Apòstol (1Co 11,27ss).
D’altra banda el Missal romà indica una antífona pròpia per a cada diumenge, difícilment cantable a les nostres comunitats. L’antífona està extreta de la Litúrgia de la Paraula del dia, principalment de l’Evangeli. Això té un gran sentit; la Paraula proclamada ara es fa present en el Sagrament per a la vida i la joia dels fidels. I és Paraula donada per ser viscuda.
