Durant l’ordenació de preveres, segons el ritu bizantí, després de l’epiclesi sobre els sants dons el bisbe posa entre les mans de l’ordenat un fragment de l’Anyell, és a dir del pa consagrat, i així romandrà fins el moment de la comunió, quan el retorna a l’altar. Amb aquest gest, el bisbe exhorta el neoprevere a ser tota la vida un amatent custodi de l’eucaristia.

En el ritu romà no tenim aquest gest, però no hi ha el més mínim dubte que l’Església confia que també els preveres romans sabran tenir cura de les espècies eucarístiques amb un zel ben particular. Es tracta del Cos de Crist i de la seva Sang, per la qual cosa, sembla que va de soi, que és evident, que un ministre ordenat ha de portar en el cor un amor singular envers aquesta presència real i substancial del Senyor.

La manera de concretar-ho no és pas difícil de descriure. La celebració mateixa de la missa amb fervor i sentit del sagrat n’és el marc imprescindible, així com la pulcritud de l’altar, del tabernacle i de tots els vasos sagrats. I aquí no parlem pas de luxes ni d’ostentacions barroques, sinó d’aquella “noble senzillesa” (cf. SC 34) que volia el Vaticà II en tot el que fa referència al culte diví.

Aquesta custòdia també s’ha d’expressar en la forma com es distribueix l’eucaristia als fidels, no com a autòmats i apressadament, sinó amb la delicadesa que manifesti un gran amor i respecte envers el Cos del Senyor. Aquesta finor d’esperit ha de brillar, així mateix, en la forma amb què hom porta l’eucaristia al sagrari o quan la va a buscar i, també, en com portem la comunió als malalts fora de l’església. Per a tot sacerdot i per a qualsevol ministre, portar el Cos de Crist és una ocasió magnífica per expressar als destinataris del nostre ministeri el fervor amorós que sentim pel sagrament del Senyor.

Ser custodis de l’eucaristia significa, també, maldar perquè no hi hagi ningú que la rebi indignament (cf. 1Co 11,28-29).

I, encara, no podem passar per alt quelcom avui dia molt necessari de recordar: quan es tracta de manifestar el pa eucarístic en vistes a l’adoració. Anar més enllà del que disposa l’Església en el ritual és una mostra evident de la manca d’aquesta custòdia de què parlem. També aquí, com en tot, la “bona voluntat” no és suficient.

Custodis de l’eucaristia: una gràcia de Déu i un servei exigent per a pastors segons el Bon Pastor.