En un moment en què molts joves tornen a preguntar-se pel sentit de la fe, la soledat emergeix com un element clau per entendre aquest retorn a l’espiritualitat. Montserrat Dameson —autora d’El lloc sagrat (Editorial Albada)— ens proposa una mirada que uneix el quotidià i el profund, per descobrir que el sagrat no és només un espai extern, sinó una experiència que arrela en la pròpia vida i en la necessitat de comunitat. Amb ella reflexionem sobre memòria, fe i la recerca de Déu per part dels joves en la societat actual.

Comencem pel títol del llibre. Què és, per a tu, aquest “lloc sagrat”?

Fa referència a una mena de mapa personal que m’ajuda a explicar les experiències que han contribuït al meu creixement espiritual. Però, en el fons, és la materialització d’una realitat més profunda: el lloc sagrat és dins nostre. És una inclinació cap a Déu, cap al transcendent, que ens guia fins i tot quan no en som conscients. Al llibre explico moments en què Déu actuava i jo no ho veia. Per tant, és alhora un lloc físic i un lloc interior.

D’aquests llocs físics, quin és el que més t’ha configurat?

Te’n diria dos. Primer de tot, la Garriga, especialment la parròquia de Sant Esteve, que és el lloc on he crescut i on sempre torno. De l’altra, un espai aparentment profà: una cocteleria de Barcelona anomenada “L’Ascensor”. Allà hi vaig viure un punt d’inflexió: el moment en què decideixo que necessitava Déu a la meva vida per afrontar-la plenament. Potser sense aquest lloc profà no hauria descobert el lloc sagrat.

El llibre és també un acte de resistència espiritual en un moment en què sembla que s’ha perdut el sentit de transcendència?

No crec que s’hagi perdut, sinó que hem desorientat el mapa per trobar-lo. Les generacions anteriors van viure canvis culturals profunds, i això ha deixat un buit que la meva generació intenta omplir de nou. El llibre vol ser una fotografia d’aquest procés. No diria que és estrictament generacional, però sí que ajuda a entendre per què avui alguns moviments de l’Església atrauen tants joves i què està passant realment.

L’Església, com a institució, s’ha de plantejar com vol absorbir tota aquesta nova onada

L’Antoni Gelonch deia fa uns dies a les xarxes socials que aquesta Setmana Santa havia observat més assistència als actes religiosos. Com ho interpretes?

Jo crec que hi ha un rèdit de la crítica que les últimes generacions han fet a l’Església com a institució, que s’ha esgotat. Aquest esgotament ha fet que la gent de la meva generació i de les generacions que venen per sota hagin tornat a veure no només la institució, sinó també la tradició i el pòsit cultural del catolicisme com un lloc vàlid on anar a buscar certes respostes a preguntes que potser fins ara no s’havien fet. Per això també penso que l’Església, com a institució, s’ha de plantejar com vol absorbir tota aquesta nova onada.

El llegat familiar és un tema central del llibre. Som realment lliures del nostre passat?

No, però això és una virtut. Tenir passat ens allibera. Començar la vida amb un pròleg ens orienta i ens dona més eines per escollir. A casa meva, la fe s’ha viscut de manera discreta, sense imposicions, i això ens ha fet més lliures a mi i als meus germans.

Molts avis pensaven que això s’acabava, i han fet tot el que han pogut amb els seus nets perquè no visquessin en un món sense Déu

Quin paper hi tenen els avis en aquest llegat?

Un paper fonamental. Sovint han estat ells qui han mantingut viva la fe en moments de desert. Penso molt en aquesta generació que ha sostingut la transmissió de l’Evangeli gairebé en solitari, perquè els seus nets no creixessin en un món sense Déu. Hi penso molt aquests dies, ara que als actes religiosos hi ha molta més gent jove. Molts avis pensaven que això s’acabava, i han fet tot el que han pogut amb els seus nets perquè no visquessin en un món sense Déu.

La manca de comunitat genera buidor

En una societat que té por del silenci, com podem aprendre a escoltar la veu de Déu?

Moltes de les experiències que explico al llibre són comunitàries. No necessàriament en entorns religiosos, sinó en grups d’amics, família o feina. Sovint no trobem respostes perquè ens fem les preguntes sols. La manca de comunitat genera buidor, i precisament aquesta soledat ha estat un dels factors que ha impulsat el retorn a l’espiritualitat.

Portar la fe a l’àmbit comunitari i a la caritat és el repte dels nous grups?

Aquests grups ja fan una tasca molt valuosa: ser un punt d’atracció per a joves que buscaven respostes. El següent pas és integrar-los en la comunitat eclesial i ajudar-los a viure i expressar la fe en el dia a dia. Aquesta transformació personal que provoca Déu també ha de traduir-se en acció. El llibre, en aquest sentit, vol acostar un Déu que molts percebien com a llunyà.