Hi ha moments en què les institucions públiques, el Poder, es retrata sencer en la manera com tracta els més fràgils. El cas de Noelia, la noia de 25 anys morta per eutanàsia, és un d’aquests moments. Una jove marcada pel dolor físic, la malaltia mental i una biografia travessada per la vulnerabilitat arriba al final de la seva vida, no després d’un gran esforç per sostenir-la de les institucions que al llarg dels anys l’han “coneguda”, sinó després d’un procediment impecable per facilitar-ne la mort. Aquí hi ha alguna cosa que s’ha desordenat profundament.
La tradició cristiana ha afirmat sempre que la dignitat humana no depèn de l’autonomia, de la utilitat ni de la qualitat percebuda de la pròpia existència. La persona val per ella mateixa, perquè és algú, no perquè sigui autosuficient. Justament quan la vida esdevé més dependent, més dolorosa i més vulnerable, neix el deure més alt de la comunitat: cuidar, sostenir i no abandonar.
Aquest és el punt central que avui sembla haver-se esmicolat. Quan una vida ferida és conduïda cap a la mort com a resposta socialment homologada, el sofriment deixa de ser una crida a la misericòrdia per convertir-se en un problema a resoldre. És la lògica exactament oposada a la del bon samarità: en lloc d’aturar-se, acostar-se, carregar i guarir, s’accepta que la sortida sigui el final.
La qüestió no és negar la duresa extrema del dolor que una persona pot arribar a patir. La qüestió és quin tipus de civilització volem ser. La civilització cristiana va néixer d’una revolució moral decisiva: cap vida és sobrera, cap fragilitat no fa perdre dignitat, ningú no pot ser descartat perquè la seva càrrega sigui pesada.
Per això aquest cas commou tan profundament. No parla només d’una decisió individual, sinó d’una cultura expressada en normes legals, que, gairebé sense advertir-ho, ha començat a substituir l’acompanyament per la solució final, la proximitat per la terminació, la compassió per l’eficiència administrativa…només en aquest casos ( i el pagar impostos).
I quan això succeeix, el que es debilita no és només una consciència personal. És l’ànima moral de la societat sencera.
La pregunta decisiva no és si una vida ferida conserva valor, sinó si nosaltres conservem la capacitat de reconèixer-lo. Perquè, al capdavall, una civilització es mesura per la manera com respon al qui cau al marge del camí. “Una societat es jutja per com tracta el qui sofreix” ( Benet XVI). Les institucions polítiques també.
