El 10 de gener del 2026, Acollida Betània va facilitar una trobada entre tres dones i tres homes, víctimes d’abús intraeclesial, i cinc homes que desenvolupen ministeris pastorals i de gestió en congregacions religioses i diòcesis.
Per què ho vam fer? Perquè ens ho van demanar algunes de les víctimes que eren en aquella trobada. Perquè algunes estaven patint una victimització enorme secundària. Perquè d’altres no havien pogut celebrar una trobada restaurativa malgrat haver rebut una reparació econòmica. Perquè totes volien ser escoltades i perquè desitgen que aquesta trobada serveixi d’impuls perquè altres víctimes puguin fer el primer pas per alliberar-se de la càrrega del seu abús.
És impossible reproduir amb fidelitat la intensitat de la trobada o la profunditat de les paraules que es van compartir. Confiem que la gran majoria prengui consciència que la realitat de l’abús perpetrat en institucions de l’Església catòlica és una realitat polièdrica formada d’experiències personals i intransferibles que mereixen totes elles el mateix reconeixement.
Quan a Acollida Betània ens pregunten què volen les víctimes, responem que cadascuna de les 185 persones a les quals hem atès volen i necessiten coses diferents. La flexibilitat i la individualització són dos principis bàsics en l’atenció a les víctimes de delictes greus i abusos de poder. La justícia restauradora i restaurativa, quan l’única resposta possible és extrajudicial, permet, precisament, que les respostes de contingut material, moral i econòmic siguin el més justes i adequades a les demandes de cada persona concreta.
El dia 10 de gener es va parlar i es va escoltar sense tabús, embuts o mitges veritats. No es tractava de perdonar ningú, tot i que es va demanar perdó. No es tractava de condemnar, tot i que es van expressar reivindicacions de molta substància. No es tractava d’acusar, tot i que es va escoltar la veu dels qui denuncien un encobriment tan real com sistemàtic. Es va escoltar la veu d’homes que han crescut amb l’estigma d’haver estat agredits sexualment o el de les dones assenyalades per no haver resistit els seus agressors. Es va escoltar la veu de qui, per ser víctima dona en l’edat adulta, ha de vèncer sospites o estereotips. O la de l’home adult que continua anhelant l’abraçada que li han negat els qui el van dur a l’infern.
Al costat d’aquestes veus es va sentir la de qui va reconèixer sentir por per si el seu llenguatge pogués ferir, i la de qui reconeix que la institució a la qual pertany s’extingeix, al mateix temps en què experimenta una sanació profunda. Va haver-hi qui no va dubtar a reconèixer que escoltar les víctimes és aprendre una altra llengua diferent de la que es parla en els entorns eclesials o el qui va confessar que ha après que el perdó no es demana, sinó que el concedeixen les víctimes.
Hi va haver els qui no van tenir por de reconèixer que la por els tenallava quan havien d’anar a un arxiu a buscar el nom d’un company, d’un amic o d’un superior o la autoinculpació de qui no oblida que un dia, fa molt, es va negar a llegir i a escoltar el testimoni d’una víctima. Va haver-hi qui va denunciar la maledicència de l’abstracció que tenalla les institucions eclesials, qui no va dubtar a reconèixer tot el mal que s’ha fet en nom de Déu o a confessar davant de tothom que la seva vocació s’havia posat en crisi en prendre consciència de la gravetat del que alguns dels seus companys havien fet.
L’escolta permet endinsar-se en la realitat de l’altre i afavoreix la trobada. Això és el que va passar. Tres de les persones que van fer possible la reunió del dia 10 han decidit posar rostre, nom i veu a la seva experiència de recuperació, a partir de la confrontació directa amb el mal dels abusos, i de reparació. No tots han rebut la mateixa resposta reparadora. No totes les persones que acudeixen a Betània han rebut la mateixa resposta per part de les institucions al si de les quals han patit abús, però totes les que han arribat al final del camí desitgen que altres que encara guarden silenci gosin alliberar-se del farcell pesat que un dia els van carregar.
Aquesta és una de les raons determinants que llegireu i que han elaborat els periodistes Rodrigo Tarrassa (@rterrasa) i Alberto di Lolli (@adilolli) per a El Mundo.
