La castellarenca Núria Núñez Cos és tècnica social i forma part del Programa d’Acompanyament Territorial (PAT) de Càritas Diocesana de Terrassa (CDTr). És referent de formació i treballa amb voluntariat des de fa molt de temps, a CDTr des de 2021. Des de la seva experiència professional, està implicada en projectes d’acompanyament i suport social, treballant amb persones en situació de vulnerabilitat i coordinant iniciatives de voluntariat impulsades per l’entitat. Com a referent en l’acció social de la diòcesi, aporta una mirada pràctica i humana sobre les respostes comunitàries davant de les necessitats socials actuals.

Ha participat en seminaris de formació, moviments socials, a la Casa de la Solidaritat i de Nicaragua, entre d’altres, arrel dels seus estudis d’educació social i psicopedagogia, així com a graduada en teologia.

La seva sensibilitat social la va portar a dedicar-se a afavorir el desenvolupament d’infants amb dificultats d’aprenentatge i trastorns en el desenvolupament i posteriorment a treballar en un CRAE. I des de fa uns anys entrega els seus talents al servei de l’Església des de Càritas.

És germana de la Fraternitat de Santa Maria de Togores, emplaçada en un barri humil de Sabadell.

Què la va portar a dedicar-se al treball social?

El que em va portar a dedicar-me a l’acció social, al servei als altres, va ser la sensibilitat “als petits”, a les persones que viuen situacions d’injustícia, de precarietat, fragilitat, de vulnerabilitat dels seus drets, siguin de la tradició, procedència, ètnia, cultura, etc., que siguin. En el fons, el desig d’estar al costat de la persona que pateix, sigui pel motiu que sigui. Des de la pròpia llar, l’acollida i l’hospitalitat l’he viscut des de menuda, passant pels grups de la parròquia i l’esplai… i al créixer va anar prenent forma en el servei des de l’acció social. Han anat variant les formes, però la motivació última sempre ha sigut la mateixa.

Què ha après del contacte directe amb persones en situació de vulnerabilitat?

He après que tots som petits, i vulnerables, el que varia és des d’on ho vivim i en quin moment som conscients de la pròpia pobresa i petitesa. I concretant-ho en el terreny de Càritas en si, constato cada dia que si sumem esforços tots els agents…, si cadascú s’implica des del seu rol: els participants per millorar la seva situació, les persones voluntàries en el seu servei discret, els socis i donants amb la seva entrega silenciosa, els mossens vetllant pel poble fidel i les comunitats essent acollidores…, els espirals de pobresa i d’exclusió es poden trencar, i la transmissió intergeneracional de la pobresa pot disminuir. Cadascú té uns talents i dons irrepetibles per posar al servei de la fraternitat universal que, en trobar-se, es multipliquen.

Quines són avui les principals necessitats socials que detecten al territori?

Algunes de les principals necessitats socials que detectem en el nostre territori són, com ja apunta també l’últim Informe FOESSA, la dificultat per viure una vida digna fruit de la precarietat en l’àmbit de l’habitatge, amb els submóns que se’n deriven (relloguers, ocupacions, extorsions, tensions de convivència, inseguretats…), la solitud no desitjada i la manca de xarxa relacional de dimensió humana (especialment de persones grans, persones migrants i persones  joves) i com aquesta precarietat incideix en el desenvolupament integral en la infància i la joventut, reproduint patrons d’exclusió per la manca d’accés a extraescolars, a formacions específiques, etc.

Què significa per a vostè formar part del Programa d’Acompanyament Territorial (PAT)?

El PAT és un programa nou a la CDTr que vetlla per acompanyar i orientar els grups de les Càritas parroquials del nostre territori, -sempre que ho vulguin-, especialment els projectes d’acció social que neixen des de les parròquies per respondre, com a cristians, a les necessitats que es detecten de la població per a poder viure amb dignitat com a germans.

Quin missatge donaria a algú que vol començar a fer voluntariat?

El que neix del cor sempre, sempre es multiplica: la gratuïtat en el servei configura una manera de ser i d’estar, una forma de viure; on l’entrega i l’estar present amb Déu i amb els altres es troba en les petites coses i en tota relació, especialment amb els que viuen alguna situació de fragilitat. I les sorpreses gratificants mai s’acaben!

Com es combina l’acompanyament social amb la dimensió humana i espiritual?

El nostre model és el Crist i, per tant, en el nostre germà. I des de Càritas desenvolupem l’acció social des d’una mirada antropològica cristiana, creient. Des d’aquesta premissa vetllem per tenir en compte totes les dimensions de la persona per acompanyar processos. Així doncs, la dimensió humana i espiritual són contemplades des de la seva complementarietat. El fonamental en la nostra acció és el testimoni de l’Evangeli, i romandre especialment amb els que pateixen. Així com ens coordinem amb les parròquies i/o altres delegacions de la nostra diòcesi, quan es considera oportú (p. Ex. Pastoral de la salut, migració, catequesi, etc.) per respondre a les necessitats detectades.

Què significa per a vostè formar part de la Fraternitat de Santa Maria de Togores?

Més que formar part, hauríem de parlar de vocació. Ser germana de la Fraternitat de Santa Maria de Togores és una vocació religiosa, una forma de consagració a Déu i als altres. És una forma de vida que és resposta a una crida de Déu i de servei a l’Església en el si d’una comunitat concreta.

Quin paper poden tenir avui les fraternitats o comunitats cristianes en una societat cada vegada més individualista?

Intentar ser manifestació de l’amor de Déu, des del nostre testimoni. A través de les relacions fraternes -amb els de dins i amb els que s’acosten- ser petits fars que apunten a l’essencial: Déu. Com ens exposen autors molt comunitaris del món medieval com poden ser els cistercencs St. Elred de Rievaulx o  Sant Bernat de Claravall; o el mendicants Sant Francesc d’Assís o Sant Bonaventura.

Fa cinc anys que va morir Arcadi Oliveres i Boadella, un referent indiscutible a Catalunya de l’activisme social. Quina petjada personal i professional ha deixat en vostè?

L’Arcadi per a mi és un referent, de fet ell, juntament amb un altre professor de  la UAB em van fer conèixer per primera vegada l’Informe FOESSA sobre pobresa i exclusió social. I em va mostrar que ser cristià no era una pàtina, sinó que era quelcom ontològic que impregnava totes les esferes de la persona. I amb els anys, l’amistat amb ell em va possibilitar anar descobrint quins eren els seus secrets per  a intentar anar tenint una vida unificada en l’amor a  Déu i l’amor als altres: el valor dels temps de pregària al cotxe o amb la litúrgia de les hores (ell durant molts anys els diumenges anava a Vespres als Caputxins de Sarrià i també quan venia els darrers anys en la nostra comunitat). I m’havia comentat que, de jove, feia torns d’adoració nocturna a l’Església de l’actual seminari), així com la pregària pels que estimes, la fidelitat en la cura de les relacions i les amistats, una mirada esperançada vers l’altre i vers la realitat, (sense perdre’n de vista la cruesa que a voltes conté), la disposició al servei, la incondicionalitat i l’alegria de l’encontre.

On veu avui el Ressuscitat caminant entre nosaltres?

El veig especialment en el rostre de les persones que truquen a la porta de la nostra comunitat, del barri, en les persones que se m’acosten des de la sorpresa i en els germans de comunitat i d’aventures vàries. De fet, el veig des de l’ocultament i l’abnegació de les coses petites i silencioses que ho transfiguren tot, com la llavor del gra de mostassa o el llevat silenciós que fa fermentar la massa.

Què l’ajuda a mantenir l’esperança davant realitats difícils?

La pregària, la vida sacramental i contemplar els petits gestos d’estima en el sí de la vida de de comunitat i de l’entorn. Des d’aquí aprenc a tenir un joc de proximitat i distància més acurat de la realitat i el què m’envolta. Així com també hi juga un aper fonamental la formació teològica i humana permanent, per aI diàleg amb les nostres societats i donar raó de la nostra esperança. I  un detall important: que no manqui el sentit de l’humor!

Com imagina una societat més justa i solidària?

Com una societat que Intenta anteposar primer què és el què necessita l’altre, el tu, abans que el què em convé a mi; per tant, amb una mirada centrada des de Déu, en els altres. I el món, possiblement, aniria diferent.