L’Escola Cristiana que volem és un document amb cinquanta anys d’història que és la llavor de l’actual Fundació Escola Cristiana de Catalunya. En aquest text, que va respondre a una demanda dels bisbes de Catalunya d’aleshores, trobem les bases sobre les quals s’assenta l’escola cristiana catalana. El seu autor és el salesià Francesc Riu, responsable de l’Escola Cristiana de Catalunya durant trenta anys i que ara que en té 90 ens rep al Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo, on resideix des de fa deu anys.
Quin és el punt de partida del document L’Escola Cristiana que volem?
Amb motiu de la Llei General d’Educació i Finançament de la Reforma Educativa, de 4 d’agost del 1970, l’escolarització obligatòria es va allargar fins als 14 anys i l’educació primària va ser substituïda per l’educació general bàsica. Totes les institucions de l’Església presents en l’àmbit de l’educació eren molt conscients que les seves escoles travessaven moments molt difícils i arriscats. La primera setmana de maig del 1976, en una reunió dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, celebrada a Barcelona, aquesta qüestió va ser afrontada amb valentia: calia promoure una reflexió profunda i compartida.
Fruit d’aquesta preocupació compartida es van organitzar, del 5 al 9 de juliol, les Jornades sobre l’escola que volem.
Sí, es van organitzar com una iniciativa pròpia de l’Escola d’Estiu Blanquerna. El programa d’aquelles jornades era molt ambiciós, i l’interès suscitat va sorprendre tothom. D’arreu de Catalunya van acudir-hi més de 300 persones que exercien càrrecs directius a les escoles respectives. Un detall molt rellevant és que per primera vegada empràvem l’expressió escoles cristianes. L’èxit de les Jornades comportà un compromís: redactar l’esborrany d’un document que explicités el caràcter propi de tota escola cristiana, i aquest caràcter propi hauria d’esdevenir una realitat a totes les escoles cristianes. El text acordat va ser presentat als bisbes de Catalunya en la reunió celebrada a primers de setembre d’aquell mateix any 1976. Els nostres bisbes el feren seu. El títol d’aquest document era fàcil de recordar: L’escola cristiana que volem.
En quin sentit aquest document va ser la llavor de l’actual Fundació Escola Cristiana de Catalunya?
L’any 1977, el Departament de Formació Permanent de l’Escola Blanquerna, amb el suport de les delegacions diocesanes d’Ensenyament de Catalunya i la Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes, van posar en marxa el seminari “L’escola cristiana que volem”, per a l’aplicació del document. L’acte de cloenda, la nit del 8 de març del 1977, va ser presidit pel cardenal Narcís Jubany, que va dir que calia continuar la tasca iniciada i aconseguir que el col·lectiu de les escoles cristianes de Catalunya disposés dels recursos necessaris per respondre als reptes que els canvis socials, polítics i eclesials comportarien a casa nostra. El cardenal Jubany va dir: “Ens cal crear un organisme eclesial que reuneixi les condicions adients, garanteixi la continuïtat d’aquest procés de renovació de les escoles cristianes que ja s’hi iniciat, i que asseguri a totes les escoles el suport tècnic que requereixin en cada moment.” El cardenal Jubany, el juny del 1977, va aprovar l’estatut del que esdevindria primer Secretariat de l’Escola Cristiana i actual Fundació Escola Cristiana de Catalunya, per tal de poder representar totes les escoles que s’hi adherissin i que poguessin gaudir de tots els serveis necessaris. Els titulars de les escoles cristianes de Catalunya manifestaren la seva adhesió immmediatament: eren prop de 450.
Quin balanç en fa?
No s’ha fet enlloc més d’Espanya allò que es va fer a Catalunya aquells anys. Pocs mesos més tard, l’arquebisbe Elías Yanes, president de la Comissió Episcopal d’Ensenyament de la Conferència Episcopal Espanyola, va venir a Barcelona amb la intenció de conèixer a fons què havien fet les escoles cristianes de Catalunya, quines decisions havien adoptat i fins on havien pogut arribar. Ell valorà molt positivament el camí dissenyat, el procés seguit i el treball que s’havia fet; i manifestà el desig d’impulsar la realització d’iniciatives semblants a tot Espanya. En aquells moments, ell ho considerava totalment necessari. Val a dir que la seva opinió va ser molt ben acollida, però no pas per part de tothom. Què hi farem!
