Quan el bisbe Luis Marín surt de casa seva, la cúria general dels agustins, es troba fins a arribar a la Secretaria General del Sínode, a la Via de la Conciliazione, moltes persones empobrides amb qui s’atura, dialoga i a qui sol mirar als ulls. És una cosa que li brolla del cor. Ara, no en tinc cap dubte, s’implicarà més en les històries de tants exclosos i desemparats, en el seu servei com a nou almoiner apostòlic i prefecte del Dicasteri per al Servei de la Caritat.

El pare Luis arriba a aquest càrrec després de cinc anys com a sotssecretari de la Secretaria General del Sínode, on ha estat figura clau i entusiasta en l’impuls de la sinodalitat. En aquest temps va defensar una Església que escolta l’Esperit Sant, que valora la diversitat de cultures com a riquesa i que entén el ministeri com a servei, mai com a poder. El seu treball va deixar empremta en un procés que ell mateix va descriure com un kairos, un temps de gràcia per caminar junts amb valentia. I s’ha recorregut mig món animant els uns i els altres.

Ara assumeix una missió diferent, però igualment exigent: posar els pobres al centre, deixar-se interpel·lar pel crit dels que no tenen veu ni reconeixement. “Els pobres ens evangelitzen”, remarca amb convicció. Estic segur que es deixarà la pell en aquest nou encàrrec de la seva estimada Església. No li faltarà, des del Cel, la guia del seu estimat papa Francesc.

Agustí de cap a peus, com el Papa, i devot de sant Joan XXIII en qui s’inspira, té en sant Agustí el seu referent més profund: la interioritat, l’amistat i la comunitat com a camí cap a Déu. Amb aquest esperit ha agraït una vegada més la confiança del papa Lleó XIV i ha demanat als seus amics una cosa que considera imprescindible: el suport de la pregària. Un pastor que no cerca protagonisme, sinó companyia: “Sempre junts, Senyor; sempre amb tu.” Gràcies, Luis, per aquest nou “sí”.