Amb motiu del Dia del Seminari, que enguany celebrem en el marc del 20è aniversari del nostre Seminari Diocesà Sant Joan Baptista, conversem amb l’Arnau, de vint-i-tres anys, seminarista de curs propedèutic. Nascut a Sant Cugat del Vallès i fill d’una família cristiana, comparteix el seu camí de conversió, el descobriment de la crida al sacerdoci i la vida quotidiana al seminari, i convida els lectors a participar en la jornada de portes obertes del pròxim 21 de març.

Què et va portar a estudiar Filosofia i com va influir això en la teva fe?

Quan vaig escollir estudiar el grau en Filosofia jo no era creient. La veritat és que no ho vaig pensar gaire, perquè no tenia clar què volia fer ni hi havia res que em cridés especialment l’atenció. Com que l’assignatura de Filosofia m’havia agradat al batxillerat, vaig decidir apuntar-m’hi. Estudiar Filosofia a la UAB em va ajudar en el camí cap a la fe per dues vies: d’una banda, la presència dominant d’una filosofia postmoderna, molt relativista i contrària a la idea d’una veritat absoluta, i el bombardeig constant d’ideologies que jo veia que no es corresponien amb la realitat i que parteixen d’una concepció errònia de l’home, amb conseqüències existencials que em semblaven molt negatives; i, de l’altra banda, el descobriment de la filosofia medieval i de grans filòsofs i teòlegs cristians, que jo desconeixia i que em van obrir tot un món. Veia que aquests autors tenien uns plantejaments que m’encaixaven molt bé.

El teu procés de conversió va ser senzill? Què hi destacaries?

El procés de conversió és complex, perquè el Senyor es val de moltes situacions per portar-nos a la Casa del Pare. En el meu cas, destacaria alguns factors de més pes. Per exemple, em va interpel·lar molt el testimoni de les Missioneres de la Caritat, la seva vida viscuda amb una entrega plena d’alegria, i també altres testimonis de vida cristiana més propers. Després, com he dit, el descobriment de pensadors cristians. I un altre element molt important va ser la relació amb una persona que vivia la fe profundament i que em feia partícip de la seva experiència, parlant-me de Crist des del seu cor. Tot això va ser el que el Senyor va fer servir per posar dins meu una inquietud que finalment em va portar a parlar amb un sacerdot, que és qui em va acompanyar en el redescobriment de la fe.

Quan comença a aparèixer en tu la inquietud vocacional?

La vaig començar a sentir fa uns tres anys, quan tenia vint-i-un anys. Al principi sentia un gran interès per la vida consagrada. En aquell moment jo ja tenia fe i havia descobert un amor tan gran que l’única cosa que volia fer, i que podia fer, era entregar-hi la meva vida. Volia correspondre aquest amor amb la meva entrega. Era un tema molt present, molt recurrent, però no n’havia parlat amb ningú, fins que un dia un amic va treure el tema de la vocació, en concret de la vocació sacerdotal, i em va parlar d’un recés de discerniment vocacional enfocat al sacerdoci. A partir d’aquell moment es va fer present en mi la possibilitat que el Senyor em cridés al sacerdoci, fins al punt que es va convertir en un desig.

Com vivies aquesta crida en el teu dia a dia?

La qüestió de la crida estava molt present sobretot en els moments de pregària, a l’Eucaristia, a l’adoració, però també en el dia a dia. Ho tenia molt present en els pensaments quotidians i en situacions molt concretes. Per posar un exemple, recordo estar parlant amb un amic i pensar: «Ostres, si ara fos sacerdot, el podria confessar». Després hi va haver moments especials, com recessos de discerniment vocacional, el mes del Sagrat Cor de Jesús en estones de pregària, i uns exercicis espirituals. Però, més que grans moments decisius, jo ho he viscut sobretot en la vivència quotidiana.

Qui t’ha ajudat més en el discerniment? Has tingut dificultats o resistències?

Com que era un tema que només comentava amb el director espiritual, va ser principalment ell qui em va ajudar a discernir. Al final, però, la persona decisiva ha estat Jesucrist, perquè és qui ha mogut el meu cor des del principi, i també Maria, la Mare de Déu, que m’ha acompanyat sempre. Dificultats i resistències n’hi ha hagut bastants perquè soc bastant indecís i em va costar molt prendre una decisió, sobretot perquè em fixava massa en mi mateix. Veia moltes dificultats i que tot plegat em sobrepassava. El que em va donar pau i convicció per dir que sí, malgrat les meves limitacions humanes, va ser parlar amb una persona que em va ajudar a deixar de mirar-me a mi i a posar la mirada en el Senyor, i a confiar que, si Ell m’ho demana, també em donarà la gràcia.

Com descriuries aquest primer any al seminari?

Aquest any al seminari ha estat molt bo. De veritat, el seminari és com una família, i jo m’hi he sentit molt acollit. Els companys són una gran ajuda i també ens ho passem bé. És cert que és una vida intensa i que tot va molt ràpidament, però tenim la gràcia de poder passar molt temps amb el Senyor. El fet de tenir una capella a casa és un regal.

Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès especialment de la vida al seminari?

En destacaria sobretot dues coses. La primera, com la vida comunitària m’ajuda a conèixer-me més a mi mateix. Conviure amb els altres em fa veure com soc, i això ajuda molt al mateix creixement. La segona, la relació entre la formació i la pregària. Estic veient que el que estudiem i el que preguem està molt relacionat, perquè l’estudi ens serveix per conèixer millor Aquell amb qui ens relacionem en la pregària.

Com és un dia normal al seminari?

Entre setmana, ens llevem aviat. Abans de les Laudes, que són a les 7, tenim una estona d’adoració. Després de Laudes, fem pregària personal i esmorzem. A continuació anem a classe a Barcelona; si les classes són de 9 a 13h, en tornar resem l’hora Sexta i dinem junts. Després de dinar tenim unes hores destinades a l’estudi, encara que a vegades hi ha reunions o serveis que corresponen a cada seminarista. A les 19.30 h tenim Vespres i missa, després sopem, i abans d’anar a dormir resem Completes. Sovint, després de Completes, alguns seminaristes resem junts el rosari.

Què t’ha ajudat més a créixer en la relació amb Déu?

M’ha ajudat molt prendre consciència que l’oració no és una cosa més a fer, sinó la relació personal amb Déu, que és viu, que és present i que vol estar amb nosaltres. A més, en el dia a dia al seminari vaig descobrint que en tot allò que fem per obediència, fins i tot en les coses més petites o més pesades, hi ha sempre una oportunitat de trobar-hi el Senyor i unir-nos a Ell.

Com t’imagines el teu futur com a sacerdot, si Déu vol?

No m’imagino res molt concret, però en essència m’agradaria poder guanyar moltes ànimes per saciar la set del Cor de Jesús. El que més m’atrau del ministeri presbiteral és poder oferir cada dia al Pare el sacrifici del Fill, Crist, i unir-m’hi per donar vida. Dins d’això, donar Jesús als altres en el Pa de vida, viure la vida de Crist, ser instrument del seu perdó i de la seva misericòrdia i, en definitiva, poder ajudar moltes ànimes a arribar al Cel.

Què diries a un jove que sent una inquietud vocacional?

Li diria que posi Crist al centre de la seva vida, que dediqui temps a l’oració i que confiï en el Senyor, que no tingui por i que no es guiï per mirades ni criteris purament humans. Si el Senyor ens demana alguna cosa, Ell mateix ens dona la gràcia per viure-ho.

Quina paraula resumiria el teu camí fins ara?

Diria “misericòrdia”, la misericòrdia del Senyor. Quan vaig comunicar la meva decisió, una persona em va dir que en la meva crida veia sobretot la misericòrdia de Déu. I és una cosa que tinc molt present: no és per cap mèrit nostre que el Senyor ens crida, sinó per pura misericòrdia seva. Una pregària que m’acompanya és demanar al Senyor que em faci créixer en santedat i que puguem créixer i assolir la semblança amb Ell, la semblança amb Crist.

Vols adreçar una invitació als lectors per al Dia del Seminari?

Sí, convido tots els lectors a venir al dia de portes obertes del seminari, tant si hi han vingut altres vegades com si no. Si no hi han vingut mai, és una molt bona oportunitat per conèixer el seminari, a nosaltres, els seminaristes, i perquè nosaltres també us puguem conèixer. I per als qui ja heu vingut, és un dia de molta joia i de poder compartir temps junts.