Els artistes, com els místics, són criatures properes a Déu, més properes que la resta dels mortals. Comparteixen aquest privilegi amb els més vulnerables. La fragilitat del fang va enfortir la fe de l’escultor milanès Guido Dettoni della Grazia, un artista que ha embellit Catalunya des que s’hi va establir va anys. Aquest escultor, amb qui hem compartit viatges en avió i converses transcendentals, era explosiu i delicatiu al mateix temps. Estimava la llengua i la cultura catalanes i les exportava per tot el món. Havia treballat amb persones cegues, amb gent de diferents religions, amb ateus i agnòstics i sabia molt bé que l’art permet expressar allò que el dogma intenta encapsular i no pot.

La seva obra Maria va ser una provocació: una Mare de Déu per ser tocada! Era un petit objecte (l’ha creat en diverses mides) que permetia posar-te-la a la mà i resar. Les seves “maries” són objectes delicats, petits, que contenen tot un món. De fet, la història de la salvació. Aquest escultor ha fet aportacions a la mariologia contemporània de gran magnitud, com també a l’espiritualitat franciscana i al diàleg interreligiós.

Era una persona atenta, educada, divertida i molt intel·ligent, aquells fins esperits que milloraven qualitativament una taula, una trobada, un simposi. Estimava l’art, la seva família, la seva terra, i era terriblement murri i tenaç. Va traduir l’Evangeli a pedra, com un petit Gaudí que ens recordarà sempre la importància no només de picar pedra, sinó de saber mirar sempre més amunt.