Les xarxes socials (XS) són una realitat des de fa més de vint anys (Facebook, 2004) i estan aquí per quedar-se.

Hores d’ara governs, escoles, famílies i els propis joves ja ens hem adonat que l’ús de les xarxes socials digitals no és neutre. Ja sabem com addictius són els continguts que apareixen a la pantalla i com de llest és l’algoritme que tria el que veiem seguint una consigna clara: cadascú prefereix veure el que li agrada.

De tant en tant sentim iniciatives de tota mena, des dels governs, les escoles i també les famílies que tenen per objectiu limitar l’accés a les XS abans de certa edat. Bàsicament, prohibir-ne el seu ús a les persones molt joves i sense capacitat per aportar criteri crític davant d’allò que es veu per la pantalla.

Les xarxes socials van arribar igual que ho van fer la televisió o els ordinadors personals o els videojocs o els telèfons mòbils o la IA. Però ens preocupa que a través de les pantalles els nostres fills i filles estan exposats a continguts potencialment perillosos que els arriben a des de les XS directament a la intimitat de les seves habitacions: notícies falses, mentides, ideologies simples i extremistes presentades per persones desconegudes, reptes virals, pornografia, comentaris menyspreadors a les seves publicacions o persona, suplantacions de personalitat…

Davant de tot això, cada vegada hi ha més famílies, escoles i governs que pensen que la millor solució per limitar els perills potencials és una radical i extrema prohibició. Que la solució pot ser tan simple com no deixar que les persones joves usin les XS fins el 16 o 18 anys. Amb l’esperança que just el dia després del seu aniversari se’ls desperti un esperit crític, un estat d’alerta innat i una maduresa mental que els faci ser resistents a qualsevol perill arribat a través de les XS.

Sincerament, no crec que la prohibició sigui la solució única, suficient i efectiva en sí mateixa Crec, això sí, en una regulació que protegeixi els nostres joves respecte als interessos de les grans corporacions digitals i els potencials perills de les xarxes; però, sobretot, crec en la necessitat d’una adequada educació familiar i escolar. Els nostres joves han de rebre formació en valors respecte a l’ús de la tecnologia digital i especialment de les xarxes socials. A les escoles, durant l’educació secundària obligatòria, hem de dedicar temps a reflexionar sobre els usos apropiats de les XS des d’una perspectiva humanista de respecte mutu, hem de dedicar hores de debat a reflexionar sobre allò que “puc” fer a les XS i, per contra, allò que “hauria de fer” i és “bo” fer. Hem d’ensenyar criteris de seguretat digital i, sobretot, ajudar-los a bastir valors personals que els permetin encarar els perills sabent què han de fer i què no. A les famílies se n’ha de parlar del tema… en ocasions ha sortit la qüestió als sopars familiars, hem de comentar les notícies respecte al món digital que sentim i els adults han d’aportar la seva opinió i els seus valors, tot escoltant el que pensen i saben els fills i filles. A casa, també, els adults han d’educar amb l’exemple, prescindint de les pantalles i les XS en els moments de convivència familiar.

Només aquesta bastida de valors personals farà possible que el nostre jovent encari el món del seu futur amb garanties. Un món en què la seva realitat personal i social serà també la digital i la virtual. Al temps…