“Mama, tu no t’avorreixes mai?” Aquesta és la pregunta que una nena li feia a la seva mare a la sala d’espera del metge. Hi havia força gent i feia una bona estona que s’esperaven. “Doncs jo m’estic avorrint, tanta estona aquí sense fer res.”

Durant l’estona que portaven d’espera no havien parlat gaire, de tant en tant es miraven i la seva mare sempre li somreia, a més no la sentia queixar-se; a la sala hi havia altres persones amb cares llargues i que es queixaven en veu alta adreçant-se als altres. Era ben clar que la seva mare no es divertia, però tampoc semblava que s’estigués avorrint. Com podia ser?

La mare de tant en tant li deia alguna cosa a la seva filla, sempre en veu baixa, ja fos per distreure-la o per tranquil·litzar-la; les estones que estava en silenci anava pensant en la seva filla, en els que havia deixat a casa, en el que faria per sopar quan tornessin o en el cap de setmana… Estava “ocupada” pensant en els altres; encara que el metge s’endarreria, procurava no mirar constantment el rellotge ni posar-se nerviosa, sabia que així el temps tampoc no passaria més ràpid.

La diferència entre la mare i la filla és que la primera no pensava en ella mateixa, mentre que la segona l’única cosa que volia era distreure’s i fer alguna cosa que li agradés. Aquesta actitud en els infants és normal, pensar en els altres és propi de persones que ja han aconseguit certa maduresa i aquesta es va adquirint lentament amb el pas dels anys: principalment amb l’exemple de les persones de la pròpia família i les properes (altres familiars, professors, etc.), veient com els altres s’ocupen del bé de tots, són educats, saben cedir quan convé, aprofiten el temps…

Normalment els pares es preocupen que els seus fills tinguin alguna afició per a les èpoques de vacances o caps de setmana i això serà de gran ajuda, però el que realment ajuda els nostres fills a no caure en l’avorriment és l’anar aprenent a no pensar sempre en ells mateixos, no estar sempre pensant en com satisfer-se; i això ho aprendran com tot: amb l’exemple. Però no només l’exemple dels grans que els rodegen, també a partir dels comportaments que els anem inculcant des de ben petits, com per exemple, no donar-los llaminadures sempre que ens les demanin, si tenen set anant pel carrer acostumar-los que s’esperin a arribar a casa, si tenen un caprici ajudar-los a raonar si és necessari o no, demanar-los ajuda per preparar sorpreses d’aniversari o en trobades familiars, etc. Ens hi ajudarà tot el que se’ns acudeixi que vagi dirigit al fet que s’acostumin a pensar més en els propers que no pas en ells mateixos.