En aquesta Quaresma em ve el record de l’homilia que va fer el bisbe Toni, a la missa funeral del seu pare Bernat, a Llucmajor. Dirigint-se a la seva mare, Antonia, digué: “Déu no ens traurà la pena, però sí que ens eixugarà les llàgrimes…” Paraules amb una profunditat humana intensa i extrema.

En aquest temps de Quaresma, és a dir, de preparació, a molts centres de culte es duu a terme el Via Crucis. Quan hi participo, hi ha una estació que a mi personalment em colpeja de manera especial. És la sexta estació, la Verònica; aquella dona anònima que ajuda Jesús i de la qual els evangelis no ens en diuen el nom. És una dona a qui la tradició posà el nom de Verònica, del llatí vera-icon, la vertadera imatge. Verònica ajuda un Jesús torturat i estenallat i ho fa sense imposicions, lliurement; fins i tot jugant-s’hi la pell. Li eixuga el rostre, un rostre nafrat, ple de sang i suor. Li neteja les escopinades i tot l’odi que el camí li ha deixat al rostre.

El drap de la dona agafa tota la brutícia de l’ésser humà llançada al cos de Jesús. Verònica representa la misericòrdia d’una dona que es torna un gest d’amor davant del fet que, malgrat que sembla que tot està vençut, sempre hi ha un raig d’esperança.   

Quants rostres hi ha al nostre voltant que necessiten que els eixuguem les llàgrimes: el rostre de la fam, de la injustícia, del malalt, del pobre, del desnonat, del que dorm al carrer, del presoner, del refugiat. Per què en aquesta Quaresma no podem ser com la Verònica i podem també nosaltres eixugar el rostre, les llàgrimes d’aquells que trobem al carrer, als parcs o les places i quasi sempre defugim? Sabem que és més fàcil seguir el dictat de la societat, ens fan nosa, i oblidem que tots necessitem al llarg de la vida que ens eixuguin les llàgrimes: pares, germans, amics. Així, doncs, caldria pensar també en ser mocador per a tots aquells que pateixen i que desitgen trobar-se amb la Verònica; amb tu, amb mi, amb nosaltres.