Francesco Tedeschi, prevere de Roma, membre de la Comunitat de Sant’Egidio i postulador de la causa de beatificació de Floribert Bwana Chui bin Kositi, ha estat aquest cap de setmana a Catalunya per donar a conèixer el testimoni del “màrtir de la corrupció”. Ha estat en dues conferències que ha impartit, una a Barcelona, a la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, i l’altra a Manresa.

Què va significar per al Floribert conèixer la Comunitat de Sant’Egidio?

El Floribert era un jove que havia crescut en una família i en un ambient catòlic. Anava a la parròquia, formava part del cor que animava les litúrgies i havia estudiat a l’institut dels jesuïtes de Bukavu. Per tant, podem dir que era un jove creient. Per a ell conèixer la Comunitat de Sant’Egidio va ser conèixer una realitat espiritual que li va oferir una manera concreta de viure l’Evangeli i de fer realitat els seus somnis en el món en què vivia. A principis dels anys del 2000 a Goma hi havia un greu conflicte i una forta rivalitat ètnica i per al Floribert aquella situació era una gran ferida. En aquella època la Comunitat de Sant’Egidio havia començat a organitzar trobades de joves de la regió dels Grans Llacs; en el període pasqual aplegava joves del Congo, de Burundi i de Ruanda. Aquella era una manera molt concreta de demostrar que podien conviure i que el conflicte no era un destí inevitable. Allò fascinava i atreia el Floribert, que havia conegut la Comunitat com a mediadora de la pau a Moçambic. Per això sempre deia: “La Comunitat asseu tots els pobles a la mateixa taula”. D’altra banda, per al Floribert conèixer la Comunitat de Sant’Egidio també va representar descobrir un Evangeli que es podia viure a través de la pregària i del servei als pobres. És a dir, en la dimensió de les tres pes (pregària, pobres i pau) que el papa Francesc utilitzava per definir l’experiència de Sant’Egidio.

Quin va ser el seu treball amb els joves del carrer, els maibobo?

Quan el Floribert, juntament amb altres amics, va començar la Comunitat de Sant’Egidio a Goma, la principal fesomia dels pobres de la ciutat eren els maibobo, els nens del carrer. Al Floribert el colpia molt com n’era de fàcil que els infants acabessin vivint al carrer. Malauradament, es tracta d’un fenomen que encara es pot observar a moltes ciutats africanes. A Goma, a causa de la guerra, entre altres motius, els nens fugen dels pobles i busquen refugi a la ciutat. Sovint van a casa de parents o coneguts, però moltes vegades aquests no se’n fan càrrec. Llavors comencen a espavilar-se com poden per viure i la resta de la població els considera perillosos. En molts casos la policia els fa fora o els arresta. També són explotats per fer feines esporàdiques i feixugues. El Floribert es va interessar de seguida per aquesta situació i va pensar que la Comunitat havia de respondre a aquesta necessitat, de manera evangèlica, amb l’estil de Sant’Egidio: donant-los de menjar i de beure. Llavors van començar a reunir-los el dimarts a la tarda per donar-los te i galetes, però amb el pas del temps aquell berenar es va convertir en un àpat més substanciós. Aquell primer servei va donar lloc a la decisió d’obrir una Escola de la Pau per ajudar aquells infants a reinserir-se a la societat i a un context de vida familiar. Era un servei que el Floribert duia a terme amb dedicació i atenció. Ell mateix pagava els estudis d’alguns infants i els ajudava a retrobar-se amb la seva família.

Va ser segrestat, torturat i assassinat perquè no va acceptar suborns. Quin és el missatge que transmet el testimoni del Floribert com a màrtir del segle XXI?

El Dicasteri per a les Causes dels Sants va aplicar en el cas del Floribert la fórmula del testimoni martirial: va ser assassinat in odium fidei, és a dir, per odi a la fe i a les virtuts de justícia i caritat que duu associades. Gràcies als testimonis sobre ell que es van recollir en el context del seu treball a la duana de Goma sabem que es va negar diverses vegades a acceptar suborns, i que s’hi va negar per una consciència de fe cristiana segons la qual, tal com diu l’Evangeli, “ningú no pot servir dos senyors: o Déu o el diner”. La seva ordre constatada de destruir arròs en mal estat, nociu per a la salut pública, que va desencadenar el pla mafiós d’eliminar el Floribert, va néixer d’una consideració sobre el valor de la vida humana. En el context de Goma, en què es respira un aire de materialisme i una idolatria de l’interès personal –i jo diria que es respira arreu del món–, el Floribert va decidir viure per a Crist i no per al diner. El papa Francesc, en el seu viatge apostòlic a la República Democràtica del Congo, va presentar el Floribert com a exemple per als joves congolesos. Els va dir: “Podria haver mirat cap a una altra banda, no l’haurien descobert i fins i tot hi hauria sortit guanyant. Però com a cristià va pregar, va pensar en els altres i va decidir ser honest dient no a la brutícia de la corrupció. Això és mantenir les mans netes, mentre que les mans que trafiquen amb diners s’embruten de sang. Si algú prova de subornar-te, et promet favors i riqueses, no caiguis en el parany, no deixis que t’enganyin, no permetis que t’engoleixi el fangar del mal. No et deixis vèncer pel mal, no creguis en les trames fosques del diner, que t’enfonsaran a les tenebres. Ser honest és resplendir de dia, és difondre la llum de Déu, és viure la benaurança de la justícia: venç el mal amb el bé”. Això, avui més que mai, és un exemple que parla a tota la nostra generació, una generació per a la qual els diners i la riquesa s’han convertit en un ídol. I el món sacrifica la vida de la gent a l’altar d’aquest ídol. Crec que avui el Floribert ens diu que quan els diners i els béns materials són més preuats que la vida de la gent, llavors la vida de les persones perd tot valor. Però el Floribert va dir: “No es pot sacrificar la vida de la gent per diners”.

La seva Bíblia es conserva al santuari dels Nous Màrtirs, a la basílica romana de Sant Bartomeu, a l’illa Tiberina. Quina va ser la seva vivència de l’Evangeli?

La vida dels màrtirs ens parla d’un Evangeli viscut o, més aviat, d’un Evangeli testimoniat fins a vessar la sang. Per tant, el lligam amb la Bíblia és evident. El Floribert tenia una relació molt personal amb l’Escriptura. La llegia i la meditava i parlava amb els seus amics sobre alguns passatges que el colpien i li plantejaven preguntes, com ara la història de Zaqueu (“cap de publicans i ric”) o el passatge de Joan Baptista amb els soldats i els recaptadors d’impostos que hi ha al capítol 3 de l’Evangeli de Lluc, quan Joan Baptista els convida a no fer servir la violència i a “acontentar-se amb la seva soldada”. Hi ha com una llum que surt de l’Evangeli i que il·lumina la vida i les decisions que va prendre el Floribert, i que ens recorda també a nosaltres aquesta vida lluminosa que tots estem cridats a viure. En aquest sentit la beatificació del Floribert proposa una manera possible i concreta de viure la santedat que pot canviar la nostra vida i el món en què vivim a partir de les decisions que prenem en el nostre dia a dia.