Nereida Carrillo és Doctora en Periodisme i Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i presidenta de l’associació d’educació mediàtica Learn to Check. Com a periodista, ha treballat en diversos mitjans de comunicació, com ara el diari ARA, el web de notícies de TV3 i la cadena SER. Ha impartit docència a diverses universitats: UPF, UOC i URV. Actualment, és professora de Periodisme a la UAB. És autora de “Fake Over” un manual il·lustrat per aprendre a contrastar adreçat al jovent que ha estat traduït a una desena d’idiomes. Les seves línies de recerca actuals són la desinformació i l’alfabetització mediàtica i informacional (AMI). Ha escrit un informe sobre desinformació per al CAPCIT del Parlament de Catalunya i ha estat una de les expertes consultades en un altre informe sobre desinformació de l’Oficina C del Congrés dels Diputats.

Com va néixer la idea de centrar un dossier sobre desinformació des de la perspectiva dels drets socials i el tercer sector? Què la va motivar personalment a fer aquest enfocament?

El dossier va ser una proposta de la Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya que vaig acceptar de seguida perquè encaixava molt bé amb la línia de treball que tenim a Learn to Check i jo mateixa com a investigadora. Fins ara s’ha estudiat força les narratives de la desinformació, els formats, les estratègies, la  desinformació com a perill per a la seguretat nacional i per a les democràcies, des del punt de vista dels Estats i els interessos geoestratègics. Però no s’ha estudiat tant des del punt de vista dels drets que es vulneren i de les persones, grups i entitats que són objectiu d’aquesta desinformació i que la viuen en primera persona. És important fer-ho per donar consciència que no és un problema aliè, que ens afecta a tothom, que hem de sentir empatia i implicar-nos per evitar el patiment social que hem de sentir nostre.

Un dels punts clau del dossier és com la desinformació afecta col·lectius vulnerables. Quin impacte directe té sobre les persones en risc d’exclusió social? Té algun exemple que l’hagi colpit especialment?

La desinformació s’afegeix i agreuja les discriminacions, estereotips, marginacions i violències que pateixen les persones que viuen una situació d’exclusió social. I, a més a més, també contribueix a perpetuar-les. Per tant, frenar la desinformació i el discurs d’odi és millorar les nostres societats i democràcies.

En el dossier es parla de la manca de recursos per combatre la desinformació. Com pot el tercer sector articular una resposta efectiva amb mitjans tan limitats?

És cert. És un combat molt desigual, entre desinformadors amb molts recursos econòmics i poder d’una banda i, de l’altra, una ciutadania, persones i entitats amb pocs recursos i no sempre ben coordinada. Però cal intentar-ho i podem tenir èxit fent una comunicació alternativa, creativa, emocional, positiva i continuada. A més, ens hem de coordinar tots els actors que estem treballant per frenar els impactes de la desinformació i millorar l’activitat que fem. La desinformació no neix del no-res; aprofita les esquerdes de les nostres democràcies. Per tant, hem de cimentar aquestes esquerdes per no deixar-li espai per arrelar.

El dossier proposa fomentar narratives alternatives que combatin l’odi i el prejudici. Com podem generar aquests relats més empàtics i inclusius? Quin paper hi juguen els mitjans de comunicació?

Una de les maneres de combatre la desinformació i els discursos d’odi es desmuntar-los, desmentir, promoure contranarratives. I això és correcte, però ens obliga a anar sempre al darrere, a comprar el marc mental als desinformadors i ens fa semblar sempre enfadats, pot generar rebuig. La desinformació i el discurs d’odi són molt emocionals: generen por, ansietat, rebuig, odi. Per combatre’ls, també ho hem de fer des de les emocions, però des de les emocions positives, des de l’alegria. Cal generar relats empàtics amb històries que posin el focus en les persones i en la societat. Els mitjans de comunicació són clau. Hi ha una tendència incipient que és l’anomenat «solutions journalism» o periodisme de solucions que vol fer visibles les solucions als problemes globals, les persones innovadores que busquen el benefici social i que, d’alguna manera, vol contrastar un fenomen creixent d’evitació de notícies. Hi ha persones que conscientment eviten les notícies en general o algunes notícies en particular perquè senten que no poden fer-hi res per millorar els problemes que ens narren els mitjans. Cal comunicar que les persones unides i mobilitzades podem tenir incidència i millorar algunes situacions.

Les entitats socials denuncien que la desinformació erosiona la seva credibilitat i la confiança de la ciutadania. Com poden protegir-se d’aquesta pèrdua de legitimitat?

Poden continuar treballant, ser transparents, explicar més i a més gent el que fan. Perquè quan la gent coneix, entén, empatitza i col·labora amb les entitats guanyen legitimitat. Moltes vegades, la desinformació, l’odi i la desconfiança s’originen amb el desconeixement d’aquestes realitats.

A qui beneficia realment la desinformació? Estem parlant només d’actors polítics o també d’interessos econòmics?

La desinformació és un negoci molt lucratiu per a les grans tecnològiques, però també per a altres actors. A les xarxes socials, la desinformació és el contingut que té més engagement després del contingut il·legal. Els algoritmes i els grans amos de les grans tecnològiques la promouen perquè se’n beneficien. I la nostra esfera pública digital i l’esfera pública, en general, se’n ressenten.

Learn to Check és una iniciativa clau en la lluita contra la desinformació. Com ha evolucionat el projecte i com ajuda a combatre aquest fenomen des de l’educació i l’alfabetització mediàtica?

Learn to Check és una associació sense ànim de lucre que promou l’alfabetització mediàtica i informacional per tal de frenar la desinformació i promoure el pensament crític entre la ciutadania. La nostra acció es vertebra en quatre eixos: la formació, fem tallers de verificació per a tots els públics; els projectes nacionals i internacionals col·laboratius, innovadors i d’impacte social; la divulgació, amb articles, vídeos, jocs i situacions d’aprenentatge en obert, i també la investigació, atès que el nostre equip està format sobretot per professorat universitari i estudiants de doctorat. Hem format ja més de 22.000 persones de forma directa i hem treballat amb més de 70 entitats i administracions teixint una gran xarxa de complicitats per fomentar una esfera pública sana.

Què caldria per integrar l’alfabetització mediàtica de forma sistemàtica en l’educació formal i en la feina de les entitats socials?

Cal formació al professorat, a les persones que treballen en les entitats socials, recursos econòmics per impulsar accions i projectes i que es doni prioritat a l’alfabetització mediàtica en els plans estratègics. És necessari que l’alfabetització mediàtica i informacional deixi de sostenir-se en el voluntarisme i s’articuli en accions puntuals i passi a ser central i duradora.

Finalment, com pot la ciutadania contribuir a fer front a aquest fenomen? Quines pràctiques senzilles i quotidianes recomanaria per no convertir-nos en agents involuntaris de la desinformació?

La ciutadania pot fer moltes coses. En primer lloc, aprendre a verificar i no compartir informacions falses, enganyoses o errònies. També pot no parar atenció als desinformadors; denunciar la desinformació, tenir una dieta informativa saludable i prioritzar la interacció presencial, social i humana. La desinformació vol que no coneguem el món en què vivim i la polarització i els discursos d’odi ens separen de les altres persones perquè no puguem articular accions col·lectives de canvi. Hem d’intentar posar fre i revertir aquesta situació.