La Casa Manso de Vic, bressol de la congregació fundada per Joaquima de Vedruna, ha inaugurat aquest dijous 26 de febrer un nou espai d’interpretació dedicat a la vida i l’obra de la santa, exactament 200 anys després de la fundació de la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat Vedruna.

Amb aquesta inauguració, que és un dels actes centrals del bicentenari, juntament amb la trobada multitudinària al Tarraco Arena, la Casa Manso es presenta com un nou espai de referència internacional per a les comunitats Vedruna d’arreu del món. L’objectiu del projecte renovat és propiciar una experiència entorn de la vida i l’obra de la fundadora, posant en valor els espais més significatius de la casa i destacant-ne els elements fundacionals. El recorregut ofereix una lectura en diàleg entre passat, present i futur, i dona accés tant a l’itinerari espiritual viscut per Joaquima com a la presència actual de la família Vedruna, estesa pels cinc continents.

La congregació ha volgut que l’espai sigui una casa amb memòria i no pas un museu estàtic. El projecte, treballat durant més d’un any, articula el discurs a través de tres eixos transversals: les cartes de Joaquima —font principal del que se’n coneix—, el mobiliari propi d’una llar i la llum, que orienta i dona sentit a la visita. Les lletres del seu nom actuen com a fil conductor del recorregut.

La masia —una casa de quatre vents d’arquitectura pròpia del segle XIV— està situada al terme municipal de Vic i és l’espai on Joaquima de Vedruna va viure entre 1814 i 1854, en tres etapes fonamentals de la seva vida: com a mare de família, com a vídua i com a religiosa fundadora. És també el punt d’inici fundacional de la congregació: aquí neix el noviciat de les primeres joves que la van seguir i s’hi crea la primera escola.

La rehabilitació arquitectònica ha anat a càrrec dels arquitectes Santi i Toni Casas, amb Miguel Ángel Santibáñez com a assessor i representant de la congregació. El projecte museogràfic i el recorregut expositiu han estat dissenyats pels tallers gràfics DIAC i DIDÀCTICS —Raimon Casals i Marc Saborit— a partir de les aportacions d’una comissió de treball nomenada per la congregació.

Tres plantes: terra, llavor i fruit

Una setmana abans de la inauguració, la congregació va oferir una visita guiada al nou espai amb els arquitectes i els assessors, que van mostrar als periodistes tots els detalls de la renovació. L’espai s’estructura en tres plantes conceptualitzades com a terra, llavor i fruit. La visita incorpora contextos sonors en diversos àmbits i combina arquitectura original amb recursos infogràfics actuals.

A les primeres sales s’hi contextualitza la ruralitat i el modus vivendi de la zona on va viure Joaquima, així com la realitat de la dona en aquell temps. La cuina, recuperada i reinterpretada, situa el foc com a generador de vida. Objectes originals de gran valor —com les seves ulleres o peces de roba— formen part del recorregut.

Un dels àmbits centrals és la sala de l’amor, connectada amb la sala de la família. S’hi recullen seixanta frases sobre l’amor —algunes de Joaquima i d’altres actuals— i hi apareix la primera imatge del seu marit, Teodoro. L’espai posa en relleu que l’opció vital de la fundadora s’arrela en l’amor compassiu.

La sala de l’exili és una de les més impactants. És l’única amb porta d’entrada i de sortida i té connexió directa amb l’exterior. Recorda el seu exili a França, amb referències al Pla de la Calma i a Prada de Conflent, i incorpora una xemeneia amb un “foc fred”, símbol de la marxa forçada. També s’hi evoca el seu pas per la presó de Vic, representat amb barrots, i s’hi estableix un paral·lelisme amb situacions actuals de guerra i exili.

Un altre espai clau és la sala de la mort. La pèrdua del marit, de la mare i de tres fills va marcar profundament Joaquima i va esdevenir un punt d’inflexió que la va portar a fundar la congregació. A la planta de la “llavor” es pot visitar l’espai on es va traslladar en quedar vídua i l’habitació matrimonial, amb peces conservades. Una creu permet l’entrada de la llum que il·lumina l’estança.

Santa Joaquima Vedruna al món

La capella compta amb vitralls il·luminats que actuen com a retaule. En aquest espai s’hi ubica el sarcòfag de Joaquima de Vedruna, acompanyat de la creu fundacional. També s’hi exposa la carta fundacional de la congregació i s’hi explica el desplegament de les 30 fundacions impulsades per ella, entre hospitals i escoles.

L’última planta, dedicada al “fruit”, acull la sala de la presència, que mostra l’acció actual de la congregació als cinc continents. Un total de 125 pantalles projecten imatges enviades per comunitats Vedruna d’arreu del món i visualitzen, sobre un mapamundi, els projectes en què treballen avui. L’espai recorda també les 7.903 germanes que han dedicat la vida a la congregació, així com professors, alumnes i laics vinculats a la institució.

A la part superior de la casa, sota les bigues originals, es conserva el lloc on Joaquima es retirava per pregar, un espai especialment significatiu per a totes les germanes que visiten la Casa Manso.

Amb aquesta remodelació, la congregació vol que la Casa Manso sigui alhora memòria i futur: un espai d’inspiració que ajudi a entendre l’origen del seu carisma —basat en un esperit sanador, alliberador i educador— i la seva vigència en el món actual. Per això, una part de la casa continuarà habitada per germanes.