Imaginem dues oracions on hi ha escrit el mateix: una és blava, l’altra roja. Per a nosaltres, que sabem llegir, diran el mateix, però per a algú que no en sap, una oració no té res a veure amb l’altra. I si ens passa el mateix amb Déu? I si no sabem llegir com Déu se’ns fa present en la quotidianitat?
Déu parla a Jeremies per mitjà de la contemplació d’un ametller (Jr 1, 11-12), pel treball d’un terrisser (Jr 19), al profeta Amós mitjançant una canya de collir fruita (Am 8, 1-2); les paràboles de Jesús acostumen a ser històries sobre el món i sobre la quotidianitat que l’envolta.
Vivim, els cristians, amb la idea que l’experiència de Déu és una experiència miraculosa. Ens imaginem la vida dels sants, del Crist, com a vides plenes de miracles, de focs artificials, i això és fals. L’encarnació significa que l’experiència de Déu és experiència de Déu en el món, no en les altures. Ser cristià és aprendre a llegir en el món profà la petjada del sagrat, una hierofania del món. Mirem, per un moment, què ens han dit grans testimonis de fe (tant cristians com no).
Joan de la Creu deia que un acte de voluntat fet per amor val més que totes les revelacions celestials; Simone Weil afirmava que és molt més miraculós la llàgrima d’un místic, vessada per amor, que un home caminant sobre les aigües; Angelus Silesius afirmava que, per al creient veritable, Déu se sent igual de prop tant en una gran pregària com en veure un got d’aigua fresca; Bernat de Claravall deia que no hi ha millor mestre ni llibre que preguntar als arbres, a les roques o als rius (dos segles abans que Francesc d’Assís); i Plató deia que contemplar “l’espectacle dels estels” ens apropa a la Veritat i al Bé.
Podríem continuar amb moltes més cites de tots els místics del món.
Molts són culpables de buscar Déu en les grans històries èpico-relatades, però si alguna cosa ens ha ensenyat Crist i l’Església, és que Déu és proper, a tocar de nosaltres, en el camí de la nostra vida, en el món que ens envolta, i que en allò més quotidià hi ha allò més miraculós.
