“Sobretot vetlla el fons del cor, que d’allí surt la vida” (Pr 4,23).

En la nostra llengua, la referència al cor evoca no tan sols l’aspecte biològic, sinó l’al·lusió al lloc d’on provenen els sentiments. Des de la perspectiva hebrea, en canvi, aquest concepte és molt més ampli, i és el cor (leb,en hebreu) l’autèntic centre neuràlgic de l’ésser humà.

D’una banda, és el lloc on es guarden els preceptes (Pr 3,1; 4,21), la seu de la fidelitat des d’on dipositar la confiança en Jahvè (Pr 3,5), és on es guarda qui som, la joia i les penes, celebrades i patides (Pr 14,10). De l’altra, el cor es pot fer savi (Pr 23,15), i és la saviesa font d’alegria, així com la tendresa rebuda o la sensatesa (Pr 27,9.11).

És des d’aquesta centralitat que cal situar el fet que sigui transformat el nostre cor en un cor de carn (Ez 11,19), de deixar que del cor surti allò que és bo. I és que el cor apareix com a seu de la saviesa, de la vida i de la fidelitat sempre que estigui sintonitzat amb els designis divins. Per contrast, el cor és d’on neix la falsedat (Pr 5,12; 11,20) o el mal (Pr 6,18; Mt 15,19), en girar-hi l’esquena i allunyar-se d’aquest camí de vida dibuixat per Jahvè. La duresa de cor apareix, també, com un esment a la falta de confiança i de fe (Sl 81,13). Per això, recull l’evangelista que la impuresa o la puresa provenen del cor (Mt 15,18-19).

Les referències al cor, doncs, parlen d’aquest seguiment o no, d’aquest deixar-se dinamitzar per l’Amor. Cal no oblidar que en el nucli de la Bíblia és l’amor el que centra el principal manament, l’amor a Déu i als altres (Dt 6,5; Lc 10,27), i és “amb tot el cor” el que el marca i l’emmarca.