Em trobo davant la tomba d’en Toni Vadell, al santuari de Gràcia, a Mallorca. És migdia d’un diumenge i no hi ha ningú. Hi ha flors: un ram de roses enorme que algú ha portat fa poc. A fora, silenci, molt de vent i una fresca viva; a dins, una pau fonda que em connecta amb un lloc que ell mai no em va explicar. Aquest 12 de febrer farà quatre anys que va morir.

El veig en flaixos: sopant plegats a qualsevol lloc, al cotxe camí de l’aeroport, al seu despatx o fent un suís al carrer Petritxol asseguts tots dos a les escales de la plaça de Sant Josep Oriol. El penso sovint; m’acompanya. I aquests dies a Mallorca, parlant amb diverses persones, m’adono que la meva experiència és compartida per molts altres. En Toni era home de trobades. I cada trobada amb ell era especial.

Em fascina constatar com trobava temps per estar amb les persones enmig de la voràgine de la seva responsabilitat. I hi era de debò. No era d’aquells que pregunten un “com va?” protocol·lari. Hi era present: il·lusionat, entusiasmat, enamorat de la vida i abocat a l’altre. En ell hi trobo la clau de tota pastoral i, gosaria dir, de tota vida cristiana: la trobada amb l’altre. Sense el mòbil damunt la taula, sense una finalitat utilitària, sense presses. Només la mateixa trobada.

I ara que ha finalitzat el Pla Pastoral Sortim insistim en el fet que “sortir” és anar a trobar l’altre; amb l’empenta i l’energia de qui se sent estimat per Déu, i amb la necessitat generosa de compartir aquest amor amb els altres en la trobada. Com ho feia el Toni.