Durant la roda de premsa de presentació del seu darrer llibre, Anatomia de l’esperança, el filòsof i teòleg Francesc Torralba va posar en relleu la importància de portar i parlar d’esperança entre els joves. Ell, que fa trenta-dos anys que és professor a Blanquerna-URL, detecta nivells de desencís molt elevats, tant a l’aula com a les tutories, amb alumnes que li parlen fins i tot d’ideacions o intents de suïcidi. Per això diu que és bàsica la transmissió intergeneracional de la virtut de l’esperança, per ajudar a treure els joves de la cova del desencís en què estan atrapats.
Amb el nom Spe Salvi —l’esperança salva— l’Església de Barcelona, a través del Secretariat diocesà de la Pastoral de la Salut, ha posat en marxa un servei de prevenció, detecció i abordatge de les conductes suïcides. Ho fa en col·laboració amb el Pla de Prevenció del Suïcidi de Catalunya i, també, amb la xarxa de sacerdots i agents de pastoral de l’arxidiòcesi, que compten amb una guia específica, elaborada amb la cooperació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i d’entitats especialitzades. A més, s’han elaborat uns tríptics informatius per a totes les parròquies.
L’Església té un missatge molt potent per a la nostra societat: l’esperança salva, però no una esperança entesa com a optimisme ingenu o pueril, sinó fonamentada en la certesa que som estimats per Déu de forma incondicional. Com deia Benet XVI, en la carta encíclica Spe Salvi, del 30 de novembre del 2007, “se’ns ofereix la salvació en el sentit que ens ha estat donada l’esperança, una esperança fiable, gràcies a la qual podem afrontar el present: el present, encara que sigui un present fatigós, es pot viure i acceptar si porta cap a una meta, si podem estar segurs d’aquesta meta i si aquesta meta és tan gran que justifiqui l’esforç del camí”.
