Els missioners combonians han guardonat el centreafricà Cédric Ouanekpone amb el Premi Mundo Negro a la Fraternitat 2025. Aquest jove metge va estudiar a Europa, però va decidir tornar al seu país, la República Centreafricana, per esdevenir-ne l’únic nefròleg. Molt vinculat a la seva parròquia, sempre ha tingut un fort compromís amb els que més pateixen. Ha posat en marxa el projecte Mama Ti Fàtima, amb clíniques mòbils que recorren una de les diòcesis més remotes del país, Mbäiki. Ouanekpone va passar pels micròfons de Ràdio Estel, on va compartir la seva experiència.

Com valora la concessió d’aquest Premi “Mundo Negro” a la Fraternitat?

Per a mi, aquest premi és un gran honor. Un gran honor que m’ha estat concedit ara en relació amb la meva modesta contribució a la salut. I el sentiment que tinc és, sobretot, de gratitud. Aquest premi suposa també un símbol per al meu país, que ha passat una dècada de crisi i de guerra i que actualment travessa una etapa electoral. Crec que aquest premi ha de ser un símbol de fraternitat, perquè sense fraternitat no podem construir el desenvolupament.

Com definiria el projecte Mama Ti Fàtima, per millorar les condicions sanitàries a la República Centreafricana?

És una iniciativa local construïda pels fills i les filles del país per donar resposta a les necessitats urgents de salut i de qualitat que hi ha a la República Centreafricana. Després de tots els moments difícils, de crisi i de conflictes que hem viscut, ens vam adonar que la salut és una necessitat molt essencial i que molta gent moria per causes evitables. El projecte Mama Ti Fàtima és un somni compartit per molts joves metges i per tota la seva comunitat, amb l’esperança que algun dia puguem disposar d’una estructura que tingui realment en compte els pacients.

Aquest projecte s’ha anat desenvolupant per fases. Vam començar amb una farmàcia, que funciona des del 2020; després, amb un laboratori d’anàlisis mèdiques des del 2023. Actualment, estem en fase de construcció d’un servei d’urgències i d’una maternitat. Esperem que puguem acabar aquest projecte i posar en marxa una estructura de formació perquè hi hagi personal qualificat i perquè aquest centre sigui accessible a tothom, especialment a les persones necessitades.

Vostè, amb només 39 anys d’edat, ja presenta una intensa trajectòria com a metge i com a treballador social sensible davant la vulnerabilitat. Què destacaria del servei que va fer l’any 2012 a la parròquia de la Mare de Déu de Fàtima, a Bangui, convertida en un gran camp de refugiats amb més de 5.000 persones acollides perquè fugien d’una rebel·lió?

Efectivament, va ser un moment molt difícil per al meu país i, en particular, per a la zona de Fàtima, on hi ha la meva parròquia, perquè estàvem immersos en un conflicte que havia pres un caire interconfessional entre cristians i musulmans. La parròquia de Fàtima es troba just al límit del barri més gran de Bangui, la capital. En aquell moment hi havia molts desplaçaments de població. La situació era extremadament difícil. Gràcies a la feina que vaig fer amb alguns col·legues, vam intentar aportar atenció sanitària perquè en aquell moment fins i tot les ONG humanitàries internacionals no podien accedir a la població a causa de la violència armada.

Crec que aquell moment va marcar un punt d’inflexió en la meva vida com a metge i em va permetre anar més enllà de la professió, no només per curar, sinó també per desenvolupar una mirada més humanista. Crec que el projecte Mama Ti Fàtima també té aquí el seu origen.

En aquella situació en què estàvem desplaçats i amb el sistema sanitari col·lapsat, vam dir que la resposta a aquesta violència i a aquest conflicte havia de ser la creació d’un projecte que permetés a la gent sortir d’aquest cercle viciós de la guerra.

Vostè combina la coordinació del projecte Mama Ti Fàtima amb la direcció mèdica del Centre Nacional d’Hemodiàlisi i el treball de professor de doctorat. Se sent un instrument de Déu?

Sí, efectivament, crec que tota la feina que faig amb tot l’equip que m’envolta va més enllà de la dimensió estrictament professional. Crec que és Déu qui actua en aquest projecte. De vegades el sentim més gran que nosaltres mateixos, però tot això és per la gràcia de Déu. De vegades hi ha por, però també la certesa que no estem sols en aquest projecte i que continuem avançant.

Aquest projecte també es fonamenta en la nostra fe, perquè la fe que tenim en Déu, la fe catòlica que tinc, ha estat realment un suport molt important. I la proximitat amb els missioners que treballen amb nosaltres és també una gran riquesa. Crec que, com diu un gran autor, nosaltres només som instruments a les mans de Déu. Crec que és Déu qui ens utilitza per fer possible tot això, perquè amb les nostres pròpies forces ens hauríem quedat bloquejats molt abans.

“La proximitat amb els missioners que treballen amb nosaltres és també una gran riquesa”

Va ser a Estrasburg, al cor d’Europa, on Cédric Ouanekpone es va especialitzar en nefrologia, tot allò que té a veure principalment amb els ronyons. Però va preferir tornar a la República Centreafricana malgrat les ofertes per exercir la medicina a França. Per què va decidir tornar al seu país?

Vaig decidir tornar al meu país perquè vaig pensar que era la millor decisió que podia prendre. Al meu país, la República Centreafricana, no hi havia nefròlegs en actiu, ni centres de diàlisi, ni atenció adequada per a les persones que patien malalties renals. Si no tenien recursos, morien de seguida, excepte alguns pocs privilegiats que podien viatjar a l’estranger per rebre tractament. El meu retorn podia ser molt beneficiós per a molta gent. La petita feina que puc fer allà, a la República Centreafricana, comparada amb la que podria fer a Europa, pot tenir un impacte positiu molt més gran. Pot canviar la vida quotidiana de moltes persones.

Quedar-me a Europa, en un país on jo personalment, o amb la meva petita família, podria tenir bones condicions de vida, em semblava, en certa manera, una mica egoista. A més, en aquests països on les condicions estan garantides, hi ha molta gent d’altres països que pot anar-hi a treballar. En canvi, al meu país, quan vam obrir el centre de diàlisi, durant dos anys no hi havia ningú per treballar-hi. Si aquesta situació s’hagués donat en un país desenvolupat, segurament hi hauria hagut moltes persones disposades a venir-hi a treballar. Tot això em va fer pensar que podia ser més útil allà. Perquè, al final, es tracta de donar sentit a la pròpia vida. I jo vaig pensar que la meva vida tindria més sentit si continuava construint alguna cosa nova, encara que fos fràgil, però que pogués ajudar molta gent.

La fuga de talents és un perill i un problema per a tot el continent africà. El preocupa especialment?

Sí, sí, això em preocupa molt especialment perquè, en realitat, quan pensem en tots els professionals africans que viuen i treballen fora del continent, ens adonem que no ens faltaria gaire per poder desenvolupar els nostres sistemes de salut i millorar la qualitat de vida de la població, sobretot de les persones més vulnerables. Per això, aquesta situació em preocupa profundament. És per aquest motiu que, dins del nostre grup de Mama Ti Fàtima, hi ha més de vint metges que intenten unir la seva energia i motivació per treballar plegats i crear bones condicions de vida i de treball per als professionals sanitaris.

Una de les raons per les quals molts metges i altres professionals abandonen el nostre continent és perquè, un cop formats, no tenen possibilitats reals d’exercir la seva professió. És un argument fàcil de criticar, però és una realitat. Crec que, a més de denunciar la manca de recursos sobre el terreny, també podem començar a construir alternatives. I amb el meu exemple, avui tres dels meus col·legues, que m’han seguit, també s’hi han incorporat. Així doncs, crec que és un repte que podem afrontar donant exemple, fent el primer pas i assumint el sacrifici necessari per començar a construir alguna cosa.

Què representen en la seva vida els missioners combonians i la seva acció?

Crec que els missioners combonians són una de les presències més boniques que han arribat a l’Àfrica. A la meva parròquia, la meva presència ha crescut al costat dels missioners combonians. El seu compromís amb l’Àfrica ens ajuda a tenir confiança en nosaltres mateixos, a dir-nos que sí, que com a fills d’aquest continent podem començar a construir alguna cosa. Crec que els missioners combonians no han vingut a substituir-nos, sinó a donar-nos suport, a fer-nos veure que podem prendre a les nostres mans el futur del nostre país i el futur del nostre continent. Per això crec que nosaltres, els joves africans, necessitem persones que creguin en nosaltres, que creguin que podem salvar l’Àfrica des de l’Àfrica, com deia Daniel Comboni. És per això que els dono tot el meu suport i desitjo que aquesta presència es multipliqui i s’estengui encara més.