Un pertany a l’Església no per apropiació, sinó per do. I tot el que és de l’Església ens pertany. També el tresor de la seva pregària: la Litúrgia de les Hores. En un moment en què es cultiven tantes pràctiques devotes no es pot oblidar la pregària pública i oficial de l’Església, que forma part de la seva essencialitat i de l’exercici del sacerdoci de Crist.
L’Església des de sempre ha santificat el temps i ha ordenat sàviament la Litúrgia quotidiana de les Hores. Aquesta praxi, que s’arrela en la Sagrada Escriptura, fou practicada per Jesús i els apòstols. És la pregària de tota l’Església, ja sigui celebrada individualment com comunitària, és sempre eclesial. És la pregària per la qual l’Església s’uneix a la intercessió del Crist en l’amor de l’Esperit Sant i fa ofrena del temps quotidià al Pare. És font d’espiritualitat i un tresor que ens és donat i que hem d’agrair.
Els homes de Déu sempre s’han avançat a l’aurora per celebrar el sol que ve del cel i a la posta del sol han celebrat la Llum sense posta, que és el Crist. I el Magníficat és el cant quotidià de l’Església per celebrar les meravelles de la seva salvació. La Litúrgia de les Hores marca el dia i fa de la nostra vida una litúrgia de lloança i de caritat. No hi ha cap dia litúrgic igual. Cada dia és diferent: una Paraula nova, uns salms nous i unes pregàries noves. La Litúrgia de les Hores sempre està connectada amb l’Església que durant l’any celebra la totalitat del Misteri de Crist. Amb profusió escoltem la Paraula de Déu i en l’Ofici de les Lectures és meditada i predicada pels sants Pares i els sants.
El llibre dels Salms és el tresor de l’Església, la seva pregària i el seu respirar. Amb els anys adquireixen una familiaritat i esdevenen entranyables. Sempre es descobreixen sentits nous que toquen el cor. Són els Salms que Jesús emprava en el seu diàleg amb el Pare i que emprà des de la seva jovenesa fins a la creu. De fet, el Senyor va morir pregant els Salms del seu poble. Quantes vegades llegim en els sants evangelis que el Senyor anava a les sinagogues d’Israel, per escoltar les Escriptures i cantar els Salms. Al llevant de la sacratíssima cena, la darrera amb els germans, el Senyor va cantar el hal·lel amb els apòstols. Tota la narració de la passió i mort del Senyor està tramada amb la melodia dels salms d’Israel com un cant que venia de lluny, i que, llavors, es realitzava. L’Església assumí els Salms d’Israel com a propis i els ha resat a la llum del Nou Testament. Així, esdevenen la pregària del Crist total (Christus totus), del Cap i del cos. Són la veu de Crist al Pare unit al seu cos, que és l’Església.
De cara a la Quaresma que ve aviat, serà un bon propòsit estimar i valorar més la Litúrgia de les Hores. Aquesta des del Concili Vaticà II fou retornada a tot el poble. La mistagògia litúrgica és sempre pràctica. El cristià renuncia a la seva subjectivitat i té la humilitat d’assumir la Pregària de l’Església com a pròpia, conscient que la pregària de tota l’Església és més important que la pròpia i només dins de la comunió dels sants té sentit. Pregar amb l’Església i per l’Església és un do molt gran.
