“És una bona notícia que camina en la bona direcció”. Així s’ha expressat el bisbe de Sant Feliu de Llobregat i responsable de Migracions i Interculturalitat de la Conferència Episcopal Tarraconense, Xabier Gómez, arran de l’inici del procés per a la regularització extraordinària de mig milió de persones migrades, ja que segons ha dit “contribuirà al benestar de milers de persones, famílies i treballadors i treballadores, així com al bé comú de la societat en general”.
Per parlar d’aquesta qüestió amb més profunditat, aquest matí hem entrevistat el bisbe Xabier Gómez al programa El matí a Ràdio Estel.
L’Església catòlica s’ha mostrat satisfeta per l’inici d’aquest procés de regularització extraordinària de persones migrants. De fet, l’Església feia temps que impulsava una Iniciativa Legislativa Popular en aquesta línia.
Ara estem celebrant aquesta regularització extraordinària de persones migrades. Es pot discutir si és la forma més adequada o no, però en tot cas sí que és veritat que el motor ha estat la Iniciativa Legislativa Popular, que és la que hi va donar suport i compromís indestructible a través de moltes entitats, entre les quals l’Església catòlica. Recordem que els promotors eren les persones migrades, però com que no tenien reconeguts els seus drets, no podien fer-ho, per això ens hem posat al seu costat.
Com ajuda a tantes persones que ja viuen entre nosaltres, i les seves famílies, aquesta regularització extraordinària?
Aquestes persones veuran reconeguts els seus drets i deures, perquè un cop estan administrativament regularitzats això suposa un accés a drets i deures. Moltes d’aquests persones treballadores són les que van estar durant la pandèmia fent la collita al camp, són les que tenen cura de les persones grans, i moltes viuen en una precarietat econòmica important. Per tant, el primer efecte és aquesta possibilitat de sortir de la precarietat que algunes persones feia temps que denunciaven gairebé com un esclavatge. I això suposa una gran tranquil·litat per a les famílies treballadores i els seus fills, en el sentit que se sentiran més recolzats i més cridats a participar en la vida social, cultural i, per tant, és un pas a la integració molt important.
“Moltes d’aquests persones treballadores són les que van estar durant la pandèmia fent la collita al camp, són les que tenen cura de les persones grans, i moltes viuen en una precarietat econòmica important”
Què dir a les persones dins de l’Església que no estan d’acord amb aquest procés de regularització?
Malauradament, ha entrat aquest debat de rebuig i de por. Que la gent tingui por, davant del moment de canvi, d’incertesa i de precarietat en què vivim, és normal, i s’ha d’escoltar, però una cosa són les pors naturals que pot haver-hi en qualsevol àmbit social i una altra és tota aquesta estratègia coordinada a nivell mundial, amb entitats importantíssimes que posen molts diners i que orquestren un discurs que vol posar en el punt de mira el tema de la migració. D’aquesta manera, estem fent que una situació esdevingui un problema mentre no es parla de problemes més importants. Per exemple, a casa nostra tenim un greu problema del qual no es parla com és el consum de droga i la infiltració dels narcos als nostres països. No ens oblidem que hi ha una migració de gent que té diners, de la qual no es parla. Per tant, el problema són les persones més pobres, i això és una aporofòbia. Molts utilitzen el pim-pam-pum contra el migrant com a tapadora d’altres problemes més greus, i desvien l’atenció, i aquest discurs l’estan comprant molts dels nostres germans i germanes creients.
L’Església té un missatge molt potent a oferir: l’Evangeli i la Doctrina Social.
Sí, l’Església ha de fer una pedagogia. Des de l’Evangeli hem de deixar molt clar que no es poden deshumanitzar ni les persones migrades, ni cap col·lectiu de la societat, que no hem d’aixecar murs sinó bastir ponts. L’Evangeli i el cristianisme som la religió de l’amor, per tant, no entenc aquests discursos d’odi, contra els bisbes i les persones que defensem els drets humans, i el fet d’aplicar i viure la Doctrina Social de l’Església. Em posa molt trist aquesta situació de ceguesa de les persones que no volen escoltar i que solen parlar de les persones migrades però que han parlat molt poc amb les persones migrades, que desconeixen les situacions i les històries reals de moltes d’aquestes persones. La mirada canvia molt quan deixem de parlar de i comencem a parlar amb, perquè això permet que algun aspecte de la situació, de les experiències dels altres, ens toqui i d’aquesta manera empatitzem amb els altres. Tota aquesta orquestració de discursos i de relats que arriben des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, enverinen i impedeixen el que hauríem de fer que és promoure aquesta conversa, aquests espais d’encontre amb els altres, i mirar com la diversitat també té coses bones i positives. Aquests relats són molt preocupants i entre tots hauríem de mirar la manera de donar-hi la volta, perquè si no acabaran menjant-nos.
“Em posa molt trist aquesta situació de ceguesa de les persones que no volen escoltar i que solen parlar de les persones migrades però que han parlat molt poc amb les persones migrades”
Com l’Església catalana ha de contribuir a la integració en la nostra societat i cultura de totes aquestes persones que arriben de països d’arreu del món?
L’Església catòlica és universal i, per tant, ha nascut, estima i té cura de la diversitat. En l’arquitectura de disseny de polítiques d’integració el que trobo a faltar moltes vegades és la presència de persones migrades. Calen polítiques de proximitat i integradores, així com espais de trobada i d’encontre. No es tracta només d’arribar al cap racionalment sinó també al cor de les persones. L’horitzó nostre, com diu el papa Francesc a Fratelli tutti, és una nova síntesi cultural. Tenim moltes identitats i hem d’assegurar-nos que la gent pugui conviure i acceptar aquestes identitats múltiples sense conflicte. Lamine Yamal és fill de la cultura catalana, enriquida amb dues cultures d’origen diferents, però que poden conviure en la mateixa persona i fer una síntesi sense que entrin en conflicte. Aquesta és la manera: una transculturalitat, una identitat múltiple, però viscuda d’una manera serena. Això vol dir estimar el català, que és la nostra llengua, però també la dels avis i la dels pares. Hem d’ajudar la gent a fer aquesta síntesi, identitat múltiple, perquè si no sorgiran esquerdes i es farà més complicat.
