TV3 és la televisió pública de Catalunya. Això no és un detall menor, sinó el fonament mateix de la seva legitimitat: és finançada amb els impostos de tots els ciutadans, pensin com pensin, creguin el que creguin. Precisament per això, se li ha d’exigir un grau de neutralitat, rigor i respecte institucional superior al d’un mitjà privat. Quan aquest principi es trenca, el problema no és ideològic, sinó democràtic.

L’article publicat recentment sota el paraigua informatiu de 3Cat sobre “donar-se de baixa de l’Església catòlica” no pot ser considerat, honestament, una peça informativa. No analitza el fenomen amb distància, no contrasta fonts diverses, no contextualitza el paper social, cultural i històric de l’Església a Catalunya. El que fa, de manera clara i directa, és fomentar l’apostasia, pas a pas, amb un llenguatge orientat a l’acció. Això no és periodisme: és una campanya.

El que fa TV3 és fomentar una conducta concreta des d’una perspectiva que només admet una única solució: considerar l’apostasia com a fet positiu. Això és fer campanya.

La gravetat del fet no rau en el contingut religiós en si, sinó en la direccionalitat ideològica. Imaginem per un moment una televisió pública explicant de manera pràctica com reincorporar-se a una confessió religiosa, o promovent explícitament una determinada opció de fe. L’escàndol seria immediat. Per què, doncs, es considera acceptable fer exactament el contrari?

Aquesta actitud transmet un missatge inequívoc: que l’Església catòlica no mereix ser tractada com una institució legítima dins l’espai públic, sinó com un objectiu a enderrocar. Això no és pluralisme, és desqualificació sistemàtica. No és laïcitat, és anticatolicisme.

Una televisió pública no ha d’adoctrinar, ni a favor ni en contra de cap creença. Ha d’informar, no prendre part en un sentit. Ha d’explicar, no incentivar una posició. Quan TV3 confon aquests límits, deixa de representar tots els ciutadans i passa a representar només una part. I això, en una democràcia no és acceptable.

TV3, falla estrepitosament en el seu pluralisme “woke”, com falla Rodalies, l’ensenyament públic, les infraestructures viàries, les cues en la sanitat, la burocràcia aplanadora en l’ admistracio, la incapacitat de pal·liar la crisi de l’habitatge i tantes altres coses. L’únic que funciona és Hisenda, de manera que a més paguem el desastre.

La crítica no és a la llibertat d’apostatar, sinó a l’ús d’un mitjà públic per promoure activament aquesta decisió. Això no és servei públic. Això és campanya ideològica pagada amb diners de tots.