Al Ramon sovint li sentíem dir que aquell matí o aquella tarda havia rebut a casa seva una, dues o tres persones. Acollia, acompanyava tot aquell que li demanés. Creients o no creients trobaven una porta oberta a casa seva. I amb molt de respecte oferia una paraula de coratge, una escolta activa i unes pistes per a seguir caminant. Això comportava sortir de l’encontre amb el cor eixamplat o alleugerit per haver pogut compartir sense trobar-se jutjat i haver viscut la comunió de cors. No eren només les paraules les que curaven sinó l’actitud cordial amb la qual cadascú era rebut. I així anava teixint una gran xarxa. Una xarxa d’amics, una xarxa de companys de camí de llarg recorregut, es feien molts camins d’Emaús.
No eren només les paraules les que curaven sinó l’actitud cordial amb la qual cadascú era rebut
Fou un sacerdot del Vaticà II i del Concili Provincial de la Tarraconense que aplicà amb entusiasme; va defugir sempre el clericalisme i va cercar el treball en equip fonamentalment amb el laïcat.
Des dels seus primers anys de capellà va estar al servei dels joves, de la pastoral juvenil tenint ben en compte les condicions culturals que tenien i en les quals calia viure joiosament la fe. Escoltar les seves homilies sobre la Paraula de Déu comunicava llum; no eren “conceptes teològics”, la teologia era viva i encarnada, tocava de peus a terra però elevava l’esperit fins a Déu.
Escoltar les seves homilies sobre la Paraula de Déu comunicava llum
Quan es va crear l’ISCR-IREL va començar creant un equip composat per sacerdots, religiosos i laics que posés els fonaments de la formació per als fidels de la diòcesi. Era nuclear que des de l’Irel es promogués el diàleg entre la fe i la cultura, per lluitar amb el drama que suposa quan aquest diàleg no es produeix. El símbol era el pont; calia construir ponts entre la fe i la cultura.
Quan arribà la malaltia i va haver d’afrontar les limitacions va viure aquesta desapropiació de la salut aprenent a acceptar l’ajuda i solidaritat de la família, dels veïns, dels amics.
Li agradava fer la síntesi i sobretot no dispersar-se en aspectes secundaris. Per aquest motiu acabem prenent el darrer paràgraf del seu llibre Rentar els peus ((1996): “Avui continuo pensant que no hi ha cap més camí per transmetre la fe que ‘pregar i treballar’. La pregària dona vitalitat a l’esperança teologal, i el treball del servei de ‘rentar els peus’ davant el dolor del món és l’únic llenguatge universal que pot entendre tothom. Aquesta consciència de la pròpia pobresa i el llenguatge de l’amor és el millor camí de l’Església, en el seu pelegrinatge històric fins a la fi del temps”.
