A la vida sovint fem o demanem favors, cosa lloable i necessària. Però donar o demanar un “tracte de favor” no és el mateix . En la nostra societat i també en l’àmbit de l’ església, caiem de tant en tant en la dinàmica de demanar un tracte de favor, sovint sense ser conscients ni de què ni a qui ho demanem ni, sobretot, de les conseqüències que suposa aquesta pràctica.
De vegades demanem “favors” que poden venir motivats per causes nobles, però, alhora, ens trobem amb peticions en benefici de col·lectius molt determinats o d’interessos personals, o motivats per una barreja de tot plegat. Si aquests favors ens són concedits, no són una forma d’aprofitar-nos d’aquell qui ha d’atorgar-los? És preocupant si els demanem de manera inconscient perquè significa normalitzar peticions des d’una posició de privilegi que pot provocar malestar, iniquitat o, directament, una injustícia que ha de cometre la persona a qui els demanem.
No ens enganyem: un “tracte especial” suposa un cost per a la persona i l’organització que el concedeix. I si la petició prové de persones que ocupen llocs rellevants en institucions o que hi tenen una certa autoritat no deixa de ser una forma de pressió i de manipulació, essent precisament qui ostenta l’autoritat qui hauria de donar exemple d’ètica i no reclamar privilegis.
Demanar un preu significativament més reduït, que ens facin una reparació domèstica a càrrec de l’organització, que es contracti una determinada persona, excedir-se en un preu per considerar que qui l’ha de pagar s’ho pot permetre… són exemples de beneficis que, tot i que puguin ser per a una bona causa, evidencien un tracte de favor que, encara que ens pugui semblar un terme excessiu, no deixa de ser una forma d’extorsió exercida gràcies a una posició de domini. I això ens ha de fer pensar. És correcte induir algú a prendre una decisió injusta?
En alguns casos, en ser una pràctica habitual o pel fet de demanar favors obertament i sense aparent mala fe, és fàcil que ni ens n’adonem. També podem pensar que si a qui fem la petició té un cert poder, la demanda és menor. Però és important ser conscients què pot significar aquesta petició. Tristament, ni els codis ètics i de bones pràctiques, en una cultura llatina com la nostra, ajuden a adonar-nos de les conseqüències. Fins al punt que quan aquell a qui demanem oposa resistència, procurant ser recte en les decisions i tenint clara la missió des del seu lloc de responsabilitat, corre el risc de ser malvist, considerat pusil·lànime i titllat d’inflexible o amb poques ganes d’ajudar.
No podem, doncs, demanar favors? És clar que sí, però la diferència rau en què no s’ha de fer des d’una posició de força que pugui crear unes conseqüències d’iniquitat, injustícia o d’abús. Siguem conscients del que suposa demanar i proposar “tractes de favor” o influències, i abstinguem-nos-en.
