Aquest dimecres ha mort Mn. Romà Fortuny, prevere de Barcelona, a la Residència Sacerdotal Sant Josep Oriol, on ingressà quan el seu estat de salut esdevingué molt precari.

Durant els anys de la Guerra Civil, la seva família es traslladà a Mallorca, on ell entrà a la congregació dels Sagrats Cors. Fou ordenat prevere i també fou prior del santuari de Lluc, i fins i tot es pensava en ell com a futur bisbe. Però durant els anys setanta tornà a la seva diòcesi d’origen. Va viure una gran part de la seva vida en el lliurament pràctic als marginats, tot fent comunitat amb ells. En l’intent de fer un perfil biogràfic del seu testimoniatge, he disposat sobretot de dos escrits i d’un llibre.

El primer escrit és la seva col·laboració al llibre Don Samuel, profeta y pastor, publicat a Mèxic l’any 2010 com a homenatge al bisbe Samuel Ruiz García, pels seus cinquanta anys d’episcopat i pels seus quaranta anys com a bisbe de la diòcesi mexicana de San Cristóbal de las Casas.

Aquest fou un bisbe amb un estil molt profètic, que va dur a terme una pastoral decididament defensora dels pobres. Romà Fortuny fou convidat a redactar una de les col·laboracions del llibre, en la qual confessava que «la trobada amb Samuel Ruiz marcà un abans i un després en la meva vida».

Sobretot com a fruit de la seva convivència amb el bisbe Samuel Ruiz, la seva conclusió fou que «hi havia una coincidència en una cosa molt fonamental: que en ambdós costats de l’Atlàntic tenim aquesta convicció: que, per fer una proposta alternativa, ja no anem a fer coses per als pobres, sinó a fer coses amb els pobres».

Un viatge a Terra Santa el va confirmar en la decisió de lliurar la seva vida als pobres i als exclosos

En un viatge que va fer a Terra Santa, mossèn Romà, amb llàgrimes, confessà a un company que la lectura de les Benaurances, a Galilea, a la muntanya que porta aquest mateix nom, el va confirmar en la decisió de lliurar la seva vida als pobres i als exclosos.

El segon escrit que m’ha ajudat són les declaracions que el mossèn va fer a Sebastià Benet, de la revista montserratina Serra d’Or (núm. 417, setembre de 1994). En un destacat s’hi recollien aquestes paraules: «Els marginats no han d’ésser els destinataris de l’acció assistencial, sempre en situació de dependència, sinó els protagonistes de la seva vida i del seu futur».

«Vam inspirar-nos en els Drapaires d’Emmaús —deia ell— i vam veure que també ho podíem fer, i tota la comunitat vam començar a fer de drapaires». De l’any 1971 al 1982 va ser una comunitat de vida i de pregària per buscar la coherència entre fe i vida. A partir de 1982, a Esplugues, Barcelona, Sabadell i Sant Quintí de Mediona, es va anar concretant aquesta activitat amb els pobres, per fer camí amb ells, i es creà Engrunes. Mentrestant, el mossèn, a les nits, treballava —durant uns vint anys— de camiller a l’hospital de la Creu Roja de l’Hospitalet (avui Hospital General de Catalunya).

Una breu síntesi de la seva experiència a Engrunes la va redactar per al llibre que l’any 1996 va publicar amb Bartomeu Bennàssar, titulat Exclosos… per què? (Editorial Claret). «Els marginats —deia— no han de ser els destinataris de l’acció assistencial, sempre en situació de dependència, sinó els protagonistes de la seva vida i del seu futur. La primera opció els manté dependents; la segona estimula la seva autonomia i autoestima».

A partir d’aquí és on es pot trobar, en la pràctica de Romà Fortuny, una veritable pedagogia i fins i tot «una teologia i una mística» del treball amb els exclosos, com diu l’entrevistador de Serra d’Or, Sebastià Benet. Potser seria un bon servei a la memòria del mossèn que alguna persona del seu entorn estudiés el seu pensament: un pensament que ell practicava amb una gran convicció, però que a vegades no gosava ni verbalitzar ni escriure.

Mn. Jordi Piquer, prevere de l’arxidiòcesi de Barcelona