La Llista Mundial de la Persecució, elaborada per l’entitat evangèlica Portes Obertes per identificar els països més perillosos per als cristians, presenta un missatge urgent: la llibertat religiosa, considerada el “canari de la mina de carbó” dels drets humans, està en perill. I amb ella, molts altres drets fonamentals. Aquest dimecres 14 de gener, Portes Obertes publica un nou informe amb les dades actualitzades. En parlem amb el director de Portes Obertes Espanya, Ted Blake.

Per què en moltes ocasions el dret a la llibertat religiosa i de culte sembla que és un dret humà de “segona categoria”?

La Declaració Universal dels Drets Humans reconeix expressament la llibertat religiosa en l’article 18, quan afirma que “tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió”, incloent-hi la llibertat de canviar de religió, així com la de manifestar-la individualment i col·lectiva, en públic o en privat, mitjançant l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.

En l’àmbit occidental, però, aquest dret se sol donar per descomptat. Com que està formalment reconegut i, en molts casos, efectivament garantit, es deixa de percebre com a fràgil o amenaçat i, per tant, perd centralitat en el debat públic.  Això condueix a una falsa assumpció: que, pel simple avenç de la societat o del marc jurídic internacional, la llibertat religiosa està igualment reconeguda i protegida en la resta del món, quan en realitat no és així.

A més, la llibertat religiosa està estretament vinculada a les conviccions últimes de l’ésser humà —la veritat, el sentit de la vida, la consciència moral—, allò que la converteix en un dret profundament identitari. Davant d’això, altres drets humans, com el dret a un judici just o a no patir tortures ni maltractaments, es perceben con més fàcilment universalitzables i menys conflictius des del punt de vista ideològic, cosa que fa que la seva vulneració generi una reacció internacional més immediata i una menor tolerància política.

A això se suma una concepció errònia, però estesa, de la llibertat religiosa com un dret estrictament privat, limitat a l’àmbit de la consciència o del culte íntim. Aquesta visió en redueix la dimensió pública i social i facilita que s’acceptin restriccions a la seva manifestació externa —en l’educació, la vida social o l’espai públic— sense que es percebin com a autèntiques violacions de drets humans.

“La llibertat religiosa està estretament vinculada a les conviccions últimes de l’ésser humà, allò que la converteix en un dret profundament identitari”

A molts països, especialment en aquells on una religió majoritària està estretament vinculada al poder polític, la llibertat religiosa no es concep com un dret individual, sinó com la llibertat de pertànyer i restar en la confessió dominant. En aquests contextos, es pot tolerar la pràctica privada d’altres religions, però es nega o penalitza la conversió, es restringeix la transmissió de la fe i se sanciona qualsevol manifestació pública que qüestioni l’ordre religiós establert. La llibertat religiosa queda així reduïda a una forma limitada de llibertat de culte, mancada de la seva dimensió essencial de consciència i d’elecció.

Aquesta concepció restringida té conseqüències jurídiques greus: els qui decideixen canviar de religió o manifestar públicament la seva fe poden patir discriminació legal, exclusió social, persecució administrativa o fins i tot penes de presó o violència, sovint en un context d’impunitat o tolerància estatal. En aquests casos, no es tracta de tensions culturals ni de conflictes aïllats, sinó d’una vulneració estructural d’un dret humà fonamental.

Per tot això, la llibertat religiosa esdevé un dels drets humans més fràgils i més fàcilment sacrificables, tant als estats que la relativitzen en nom de la cohesió religiosa o cultural, com en aquells que, tot i reconeixent-la formalment, la releguen a un àmbit merament privat i secundari. Aquesta doble dinàmica explica per què, a la pràctica, la llibertat religiosa i de culte és tractada amb freqüència com un dret humà de “segona categoria”, malgrat el seu reconeixement universal.

Què motiva que la persecució religiosa passi desapercebuda pels mitjans de comunicació, en general?

Un dels problemes que dificulten que la premsa parli més sobre la persecució dels cristians és l’existència de lligams econòmics i empresarials. Quan un país com la Xina persegueix els cristians i, alhora, és un soci econòmic important, els països que haurien d’exigir respecte per les minories tendeixen a mirar cap a una altra banda per no perdre beneficis econòmics. De la mateixa manera, en països rics en recursos naturals dels quals depèn el comerç internacional, aquesta dependència afavoreix el silenci en lloc d’una denúncia honesta de la persecució.

D’altra banda, hi ha un corrent de pensament que considera el cristianisme com un poder que imposa el seu criteri a la societat. Des d’aquest perspectiva, resulta difícil concebre que el cristianisme pugui ser una minoria vulnerable en altres parts del món. Com a conseqüència, el que passa als països on hi ha persecució religiosa és ignorat o minimitzat.

Quines religions són les més perseguides i per què?

La persecució religiosa és una realitat que afecta creients de diferents confessions en nombrosos països del món. Hi ha informes i estudis internacionals que documenten vulneracions greus de la llibertat religiosa contra cristians, musulmans, jueus i altres minories religioses, motivades per factors com la imposició d’una religió oficial, el nacionalisme religiós, règims autoritaris o la intolerància social cap a la conversió i la diversitat de creences.

En el cas del cristianisme, la persecució està àmpliament documentada i analitzada de forma sistemàtica gràcies a estudis específics i continuats elaborats per organitzacions especialitzades. Amb tot, no hi ha estudis globals equivalents i plenament comparables que analitzin la persecució d’altres religions amb la mateixa metodologia i abast. Per aquest motiu, des d’una perspectiva rigorosa i prudent, no és possible afirmar de manera objectiva que una religió sigui “la més perseguida” en termes absoluts, tot i que les dades disponibles sí que permeten constatar que el cristianisme es troba entre les religions que pateixen més persecució i discriminació en un major nombre  de països, especialment allà on constitueix una minoria vulnerable.

Actualment, quins són els països més perillosos per als cristians?

A la Llista Mundial de la Persecució, es publica l’índex de persecució als cristians per països. El mètode emprat per fer l’estudi permet fer una avaluació dels països per determinar en quins es persegueix més o en quins la vida és més dura per als cristians. D’un índex de 100 punts, als països que puntuen 81 punts o més se’ls considera països on la persecució dels cristians és extrema. A la llista publicada el 2025 hi ha 13 països que són: Corea del Nord, Somàlia, el Iemen, Líbia, el Sudan, Eritrea, Nigèria, el Pakistan, l’Iran, l’Afganistan, l’Índia, Aràbia Saudita i Myanmar.

“D’un índex de 100 punts, als països que puntuen 81 punts o més se’ls considera països on la persecució dels cristians és extrema”

Per a més informació sobre els 50 països que més persegueixen els cristians es pot visitar www.puertasabiertas.org/lmp.

Què entenem per “persecució”?

En termes jurídics, la persecució es defineix com la privació greu, intencional i sistemàtica de drets fonamentals contra persones o comunitats per raó de la seva identitat religiosa. No es tracta de fets aïllats ni d’incidents puntuals, sinó d’una realitat estructural que afecta de manera continuada milions de creients arreu del món.

Per analitzar aquesta realitat, l’organització Portes Obertes estudia la persecució religiosa a través de diferents àmbits de la vida quotidiana. En l’esfera de la vida privada, s’avalua la llibertat que té cada creient per viure la seva fe en la intimitat. En l’àmbit de la vida familiar, s’analitza l’impacte que la decisió de seguir Jesús pot tenir en les relacions familiars, així com la llibertat real per practicar la fe dins de la llar.

L’estudi s’amplia després a la vida en societat, on s’examina la convivència amb la religió majoritària i la resposta de l’entorn social davant la fe cristiana. La vida nacional introdueix l’anàlisi del marc legal: lleis estatals o regionals que, en alguns països, prohibeixen la conversió religiosa, restringeixen la transmissió de la fe o sotmeten a vigilància els qui decideixen canviar de religió.

Finalment, la vida eclesial mesura el grau de llibertat per congregar-se celebrar cultes i desenvolupar la vida comunitària, tant en l’àmbit privat com en el públic.

A més d’aquests àmbits, Portes Obertes identifica els agents de la persecució, que varien segons el context. La persecució religiosa difícilment és exercida per un únic actor. Al contrari, sol ser el resultat de la interacció de diferents agents —l’Estat, la societat i l’entorn familiar— que, combinats, creen un entramat de pressió constant sobre els cristians.

En alguns països és el mateix Estat qui lidera la repressió, fent servir el seu poder polític i administratiu per limitar la llibertat religiosa. En d’altres, la pressió prové principalment de la societat, especialment en contextos tribals o comunitaris. En alguns contextos, lleis dissenyades teòricament per evitar conversions forçoses es fan servir a la pràctica per vigilar i perseguir els cristians, mitjançant acusacions falses i processos judicials prolongats.

En no pocs casos, la persecució s’exerceix dins del mateix entorn familiar. Els cristians poden patir arrestos domiciliaris, expulsió de la llar, privació de mitjans de subsistència o, fins i tot, matrimonis forçosos com a forma de coerció.

Rere aquestes pràctiques operen els anomenats motors de la persecució: els principis ideològics i culturals que legitimen la repressió. Un d’ells és el nacionalisme religiós, que identifica una religió concreta amb la identitat nacional i considera la conversió com una traïció tant religiosa com cultural.

Un altre motor rellevant és el proteccionisme religiós, que comparteix trets amb el nacionalisme religiós, però que no està necessàriament vinculat a la identitat nacional. En aquests contextos, una religió dominant —o fins i tot una confessió cristiana majoritària— cerca preservar la seva posició de poder perseguint o marginant altres experiències religioses, incloses altres comunitats cristianes.

Un altre motor rellevant és el crim organitzat, que persegueix el cristianisme quan aquest promou la dignitat humana i l’alliberament de les persones de xarxes delictives que necessiten controlar la població per maximitzar-ne els beneficis. A això se suma la paranoia dictatorial, pròpia de règims autoritaris que perceben qualsevol canvi social o moral com una amenaça al seu control absolut.

La persecució religiosa adopta múltiples formes i prové de fonts diverses. Portes Obertes integra en la seva recerca tant els actes de violència directa com les formes sistemàtiques de discriminació i vulneració de drets, que sovint passen desapercebudes. Reduir la persecució únicament a la violència física amaga una realitat més àmplia i persistent: la negació quotidiana de llibertats fonamentals que defineix l’experiència de milions de cristians perseguits.

Les dones solen sortir molt malparades en termes de pobresa, de violència, d’igualtat d’oportunitats… També en la vulneració del dret a la llibertat religiosa es veu aquest biaix de gènere?

La persecució dels cristians és un fenomen intencional, sistemàtic i dissenyat per eliminar-ne la presència o, almenys, impedir-ne el creixement. No es tracta d’una violència indiscriminada, sinó d’un sistema que actua estratègicament sobre les persones, atacant homes i dones de formes diferents, aprofitant els punts de més vulnerabilitat que els assigna cada context social i cultural. Com al judo, la pressió no s’exerceix de manera frontal, sinó allà on l’oponent és més fràgil, fragilitat que en molts casos és producte d’estructures socials injustes preexistents.

En el cas dels homes, aquests punts vulnerables solen estar vinculats al seu rol social com a proveïdors de la família. Per impedir que exerceixin aquesta funció, poden ser acomiadats de la feina per raó de la seva fe. Quan el sosteniment depèn de l’entramat familiar o comunitari, poden ser expulsats de la família i mancats d’herència o suport econòmic. Als contextos més severs, l’home pot ser empresonat o fins i tot assassinat, deixant la família en una situació de total desemparament. Aquestes formes de persecució solen ser més visibles, directes i reconeixible, com atacs contra la comunitat cristiana.

En el cas de la dona, la persecució adopta formes més silencioses i invisibles, però no per això menys devastadores. A la majoria dels països on els cristians són minoria, la dona ja parteix d’una situació de vulnerabilitat estructural, perquè no gaudeix d’igualtat legal ni social amb l’home i dependre de la família per al seu sosteniment i protecció. A aquesta situació s’afegeix una segona capa de vulnerabilitat quan la dona decideix viure la fe cristiana, quedant exposada a una persecució davant la qual no es pot defensar legalment ni socialment.

En aquests contextos, la dona està obligada a preservar una concepció rígida i socialment imposada de la puresa sexual que esdevé instrument de control. La violència sexual, inclosa la violació, és emprada com a arma per castigar-la, intimidar-la o forçar-la a renunciar a la seva fe. El fort estigma social associat a aquestes agressions fa que, a la pràctica, la dona no pugui denunciar-les sense exposar-se al rebuig, l’exclusió o noves represàlies. La persecució queda amagada sota el silenci i la impunitat, i difícilment és reconeguda com una vulneració del dret a al llibertat religiosa.

La dependència legal i social de la dona respecte del seu pare, germans o marit els atorga una autoritat gairebé absoluta sobre la seva vida. En molts casos, poden imposar-li arrest domiciliari, restringir-ne la mobilitat o aïllar-la completament sense que hi hagi cap repercussió, en tractar-se d’accions considerades afers familiars o culturals.

 “En el cas de la dona, la persecució adopta formes més silencioses i invisibles, però no per això menys devastadores”

Quan la dona és casada, el marit se’n pot divorciar com a represàlia per la seva fe i prendre-li la custòdia dels fills. En aquests contextos, el divorci no implica únicament la ruptura del vincle matrimonial, sinó la pèrdua immediata del seu suport econòmic, la protecció social i, en molts casos, de qualsevol mitjà per sobreviure de forma autònoma. La dona queda sola, sense recursos i socialment marginada, en una situació d’extrema vulnerabilitat que constitueix una forma de coerció econòmica, social i religiosa de gran gravetat.

Si la dona és soltera, la família la pot forçar a casar-se amb un home —sovint gran i de la religió majoritària— amb l’objectiu explícit de doblegar-ne la voluntat i fer-la tornar a la confessió dominant. A tot això se suma la violència verbal, la humiliació i el menyspreu social exercits tant per la família com per la comunitat.

Aquestes pràctiques no són fets aïllats ni abusos ocasionals, sinó mecanismes sistemàtics destinats a impedir la lliure elecció i vivència de la fe cristiana per part de la dona. Es tracta d’una vulneració directa i agreujada del dret humà a la llibertat religiosa, que es manifesta de forma específica segons el gènere. Pel seu caràcter invisible, domèstic i socialment tolerat, la persecució de les dones cristianes és una de les formes més difícils de detectar, denunciar i erradicar, i una de les més eficaces per frenar el creixement i la transmissió de la fe en contextos de persecució.

Portes Obertes elabora anualment la Llista Mundial de Persecució, quina és la tendència en els darrers anys?

Portes Obertes va publicar la primera llista el 1993. L’objectiu era determinar, després de la caiguda del teló d’acer, on hi havia els cristians més vulnerables que necessitaven més ajuda. Des de llavors, la llista també ha servit com a instrument de comunicació per donar a conèixer la xacra que suposa la vulneració del dret dels cristians a exercir la fe lliurement.

La persecució en aquests més de 30 anys no s’ha mantingut al mateix nivell. Durant la dècada dels anys noranta del segle passat, la persecució va augmentar durant anys; posteriorment, a la dècada següent, va baixar lleugerament perquè, a partir de l’any 2010, comencés a incrementar-se de forma continuada any rere any.

Per analitzar aquesta evolució, Portes Obertes fa servir una metodologia estable i comparable en el temps,  basada en un sistema de puntuació que avalua diferents formes de persecució en els diferents àmbits de la vida. Aquest sistema permet traduir realitats complexes en dades comparables entre països i entre diferents anys, sense que els canvis observats siguin a causa de variacions en el mètode d’anàlisi.

La puntuació màxima que pot assolir un país en l’índex de persecució és de 100 punts. Com que la Llista Mundial analitza els 50 països amb més nivell de persecució màxima, el total possible és de 5.000 punts.

El 2010, la puntuació global d’aquests 50 països pujava a 2.155 punts. A l’informe corresponent al 2025, el total era de 3.775 punts, cosa que mostra que, en els darrers 15 anys, la persecució no només s’ha mantingut, sinó que ha augmentat de manera sostinguda en intensitat.

Aquest increment no es limita a un augment de la pressió en els països ja coneguts pel fet de perseguir els cristians, sinó que també s’ha estès a països on abans no es considerava que hi hagués una persecució significativa. Portes Obertes fa un estudi preliminar d’aquells països que assoleixen almenys 41 punts; si aquesta puntuació es confirma després d’una anàlisi més profunda, el país passa a formar part de la llista amb un nivell de persecució alt.

En aquest estudi, la persecució es classifica com a alta quan un país obté entre 41 i 60 punts; molt alta, entre 61 i 80 punts; i extrema, a partir dels 81 punts. El 2010 només un país, Corea del Nord, es trobava en la categoria de persecució extrema. En l’informe més recent, aquesta categoria ja inclou 13 països. La llista del 2025 recull 78 països amb un nivell de persecució alt o superior.

La persecució contra els cristians va en augment tant en extensió geogràfica com en intensitat. Això significa que no només ha passat d’afectar uns 100 milions de cristians el 2010, sinó que el 2025 ja arriba a uns 380 milions de persones, amb conseqüències cada vegada més profundes en la seva vida quotidiana, la seva seguretat i la seva llibertat de consciència.

Davant la realitat de la persecució, s’han establert aliances ecumèniques i interreligioses?

Portes Obertes treballa per defensar totes les branques del cristianisme. Aquest és un dels seus principis fonamentals: si una persona pateix persecució per la seva identificació amb Crist, és una persona a la qual Portes Obertes vol ajudar. Es tracta d’una tasca que l’organització ja fa i en la qual s’esforça per millorar any rere any.

La defensa de la llibertat religiosa i de la llibertat de pensament és d’importància vital. La llibertat religiosa se sol descriure com “el canari de la mina”. Els miners duien un canari a l’interior de les mines perquè, quan l’animal comencés a mostrar signes de malestar, sabessin que l’aire era perillós i poguessin sortir a temps. Igualment, quan la llibertat religiosa s’afebleix, comencen a erosionar-se altres drets humans com la llibertat d’expressió, de reunió i altres llibertats fonamentals.

Portes Obertes estableix aliances puntuals amb organitzacions que poden defensar valors molt diferents dels seus, tant religiosos com socials. Aquesta col·laboració es fa en l’àmbit que uneix tots: la defensa i el respecte dels drets humans. Un cop aconseguit un avenç concret en la llibertat religiosa o de pensament, cada organització continua la seva tasca de manera independent.

 “Quan la llibertat religiosa s’afebleix, comencen a erosionar-se altres drets humans com la llibertat d’expressió, de reunió i altres llibertats fonamentals”

En l’àmbit cristià, Portes Obertes treballa especialment a través d’aliances locals. Es busquen socis dins de cada país amb els quals col·laborar i assolir objectius comuns. Tot i que hi ha branques del cristianisme amb les quals hi ha una sintonia més gran, es col·labora amb totes aquelles que desitgen treballar conjuntament a favor dels cristians perseguits.

Sempre que és possible establir una aliança, s’aprofita per avançar en la defensa de la llibertat religiosa. El nivell de respecte per aquest dret és un indicador clau del respecte que un país mostra cap al conjunt dels drets humans. No és casualitat que els països més pròspers siguin aquells que protegeixen i garanteixen les llibertats dels seus ciutadans.

Què podem fer els cristians per ajudar els nostres germans perseguits?

Per als cristians, el més important i poderós que podem fer és clamar a Déu a favor dels nostres germans perseguits. La nostra pregària s’ha de centrar especialment a demanar fortalesa per a ells mentre afronten la persecució. L’autenticitat de la fe es manifesta precisament en la fidelitat i la resiliència dels cristians davant l’oposició. El mateix Jesús va dir que, si a Ell el van perseguir, els qui el segueixen no poden esperar-ne res diferent.

Juntament amb la pregària, ha d’existir un compromís real d’acompanyament en el patiment. Es pot concretar mitjançant cartes de suport, ajuda econòmica o la defensa dels drets humans. Actualment s’estan recollint signatures per defensar els cristians de l’Àfrica subsahariana, que pateixen una violència extrema, per instar els governs del món a prendre mesures contra les activitats terroristes dels grups que ataquen sistemàticament les comunitats cristianes.

Portes Obertes fa una feina integral de suport als cristians perseguits. Quan necessiten Bíblies, les hi fem arribar, fins i tot de forma clandestina si cal. Quan requereixen formació bíblica, es capacita persones locals perquè puguin formar-ne d’altres, garantint així la continuïtat de l’ensenyament de la fe quan els formadors externs han de marxar. S’ofereix ajuda humanitària bàsica a qui s’ha quedat sense aliments ni recursos econòmics.

En alguns contextos, especialment després de desastres naturals com terratrèmols o inundacions, els cristians són discriminats en el repartiment de l’ajuda humanitària. Portes Obertes intervé per cobrir les necessitats bàsiques d’aquells creients que, d’una altra manera, no rebrien cap tipus d’assistència.

A més, es proporciona suport orientat a llarg termini, oferint formació professional i mitjans de subsistència perquè els cristians perseguits puguin guanyar-se la vida de manera digna. L’objectiu és que no depenguin permanentment d’ajudes externes, sinó que puguin generar els seus propis ingressos i enfortir les comunitats.

Un cristià també pot manifestar la seva preocupació davant dels governs, defensant el dret a la llibertat religiosa. Pot animar altres creients mitjançant campanyes de correspondència i col·laborar econòmicament amb els projectes que desenvolupa Portes Obertes.

Què ens ensenya el testimoni de fe dels cristians perseguits?

Ensenya a tots els cristians el valor real de la fe. Quan una persona viu en un context en el qual creure o no creure no té gaire conseqüències, resulta fàcil perdre de vista el significat profund de les conviccions pròpies. Però quan un cristià ha d’escollir entre renunciar a la seva fe en Jesús o afrontar greus conseqüències personals, familiars o socials, es fa evident fins a quin punt aquesta fe constitueix el centre de la seva vida.

Els cristians perseguits han trobat en Crist un sentit tan profund i valuós que no estan disposats a tornar a la situació anterior, tot i quan mantenir-se fidels impliqui un preu alt. El seu testimoni ajuda els cristians que viuen en contextos de llibertat a redescobrir el valor autèntic de la seva fe i a comprendre que no es tracta d’una tradició cultural o d’una opció secundària, sinó d’una convicció que dona sentit a tota la vida.

Aquest testimoni il·lumina el veritable significat de la llibertat religiosa. La llibertat religiosa consisteix en la capacitat de tota persona per mantenir conviccions profundes de consciència sense ser coaccionada per l’Estat, la societat o l’entorn familiar. Històricament, aquest dret va ser formulat com a resposta als conflictes i persecucions religioses, inclosos aquells protagonitzats entre cristians, quan es va comprendre que la fe no es pot imposar, sinó que és una relació personal entre la persona i Déu.

“Quan un cristià ha d’escollir entre renunciar a la seva fe en Jesús o afrontar greus conseqüències personals, familiars o socials, es fa evident fins a quin punt aquesta fe constitueix el centre de la seva vida”

La fe no es viu de manera aïllada, sinó en comunitat. La llibertat religiosa no es limita a l’àmbit privat de la consciència, sinó que també inclou la possibilitat d’expressar públicament les pròpies creences, reunir-se amb altres persones i transmetre la fe, sempre des del respecte a la llibertat i a les conviccions dels altres.

Aquest dret humà ha tingut un alt cost al llarg de la història. Moltes persones han patit persecució, presó o fins i tot la mort per defensar la llibertat de consciència i de religió. Avui, aquesta mateixa llibertat continua amenaçada a molts llocs del món. Mentre alguns han donat la seva vida perquè aquest dret sigui reconegut, d’altres la continuen arriscant simplement per poder exercir-lo.

Des de la fe cristiana, aquest compromís s’entén a la llum del missatge central de l’Evangeli: l’amor de Déu per la humanitat i la reconciliació que Ell mateix ha fet possible per mitjà de Jesucrist. Els qui han experimentat el perdó, la dignitat i la vida nova que brollen d’aquesta fe no cerquen el patiment ni el martiri, però tampoc no estan disposats a renunciar a allò que dona sentit últim a la seva existència. El testimoni dels cristians perseguits posa en relleu el valor de la fe, de la llibertat de consciència i de la dignitat humana en la seva forma més profunda.