Sabem que l’Església és una “koinonia” i, per tant, les seves activitats estan marcades per un caràcter de sinodalitat. Els primers cristians empraven el terme “sinodalia” per designar l’Església en aquella fórmula paradigmàtica de Sant Joan Crisòstom: “L’Església té nom de sínode”.

La paraula sínode és molt antiga i venerada en la tradició de l’Església. Indica el camí que recorren junts els membres del poble de Déu. Això recorda que Jesús es presenta a sí mateix com “el camí, la veritat i la vida” (Jn 14, 6) i els cristians a l’origen van ser anomenats “els deixebles del camí”.

Tota realitat eclesial ha d’estar revestida de sinodalitat, és a dir, de la participació de tots els cristians en relació a la missió de l’Església. Tots som necessaris i rebem dons de l’Esperit i de l’Església per posar en comú, per caminar junts i així descobrir la voluntat del Senyor en el moment actual que vivim. Així fem i vivim una Església sinodal.

La renovació de la sinodalitat exigeix activar procediments de consulta de tot el poble de Déu. Cal recordar que la pràctica de la consulta als fidels no és nova a l’Església. A l’edat mitjana ja es feia servir un principi de dret romà: “Allò que afecta a tothom ha de ser tractat i aprovat per tothom”.

El Document final del Sínode de Bisbes és molt encertat parlant de la sinodalitat com a profecia social, ja que pot fer de l’Església una veu profètica en el món d’avui. En l’exercici de les responsabilitats eclesials hem d’actuar amb un estil sinodal, caminant junts tots els cristians. Convé prendre consciència del gran ajut que la sinodalitat pot prestar a la lluita contra el clericalisme.

En el meu llibre sobre l’aplicació de la sinodalitat he parlat de l’Església sinodal. El Papa Francesc es va referir a la sinodalitat afirmant que caminar junts és el camí de l’Església que Déu espera el tercer mil·lenni. Aquest és el camí que hem de fer tots plegats. Els Pares de l’Església poden reflexionar sobre el caràcter comunitari de la missió del poble de Déu a través d’un triple “nihil sine”, “res sense”. “Res sense el bisbe”, “res sense el consell dels preveres”, “res sense el consens del poble”. Quan es tracta de la manca d’aquesta lògica, s’enfosqueix la identitat de l’Església sinodal i s’inhibeix la missió.