El traspàs, en plenes festes nadalenques, de Laura Omella, la mare del cardenal Joan Josep, m’ha portat a fer memòria agraïda de les mares dels prelats amb els qui molts hem col·laborat. Les mares dels sacerdots, encara que esdevinguin bisbes o tinguin el títol de cardenals, sempre seran mares, sense elles no hi hauria hagut els seus fills, és pur realisme existencial
Dolors Arnau Ametller. La mare del doctor Jubany. La senyora Lola era una humil planxadora, de Santa Coloma de Farnés. Hi ha una fotografia seva, cofada amb mantellina negra, besant el seu fill, el dia 22 de gener de 1956 quan Narcís fou consagrat bisbe a la catedral de Barcelona. D’anciana, ja vídua, vivia amb el seu noi a la casa de repòs Sant Camil, del Guinardó de Barcelona. Una vegada, al final dels seus dies, va baixar al bisbat, a la delegació de premsa, a visitar-nos, amb pas lent, la vista i l’oïda ja molt limitats i el deix gironí sempre als llavis. Anava acompanyada de mossèn Antoni Davesa, el familiar del senyor cardenal. Una mica abans, tots dos s’havien deturat al pla de la Seu a parlar amb una venedora amiga. L’endemà aquesta mateixa venedora es va presentar al bisbat amb un tortell. La Lola va fer els cent anys l’any 1986. Va ser el mateix any de la nostra ordenació. A l’hora de la mort, els seus fills la van plorar molt. Ho va declarar el mateix doctor Jubany en una de les dues glosses que li va dedicar al Full Dominical.
Josefina Gordó, la mare de Ricard Maria Carles. De família valenciana d’importadores marítimes. Una figura per ell sempre admirada. Quan Carles va arribar a Barcelona, la mare ja no hi era. En va parlar vàries vegades en homilies i glosses. Una dona ferma i bonica, d’ulls verds i mirada penetrant. En un recull d’escrits que li vam publicar, el seu fill, ja cardenal, explicava com Josefina s’havia enamorat de Fermín, el que seria el seu espòs. Deia també Carles que una vegada, essent ja sacerdot, la mare li va demanar confessió. El cardenal ho recordava en una homilia, amb llàgrimes als ulls.
Maria Sistach Masllorens (1910-1983). Diuen que de jove anava a rentar la bugada al Ritort de Camprodon. Anys després, ja era morta, el seu fill Lluís, creat cardenal de Barcelona, va voler que encastessin una pedra del riu en el pectoral que portava. Aquest gest va commoure la meva mare, Maria Luz, quan li vaig explicar. Una de les seves filles, de capacitats diferents, era el tresor de la família. Així ho va declarar el mateix cardenal en una entrevista. En aquest cas, el marit de Maria, Joan Martínez Puig, representant comercial, la va sobreviure encara uns anys, ple de vitalitat.
Laura Omella Ferras (1925-2025). Alguns la vàrem conèixer a Roma, quan el consistori que va crear cardenal al seu fill. Era una dona baixeta i ferma, de caràcter, anava del bracet de la seva filla. Estava sorpresa que el seu noi tingués el títol, precisament de Cardenal de Barcelona i no es va estar de dir-ho públicament. Després sabem que s’estava en una residència a Casp i que quan Joan Josep anava a Madrid amb cotxe es deturava a visitar-la. Explicava que estava molt ben atesa i que, si un dia estava en baixa forma, es prenia Bella Aurora i com nova.
Reposin totes elles en pau.
