Nascuda a Barcelona, Maria Iglesias és màster en Teoria Política i Social per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciada en Direcció i Administració d’Empreses per la Universitat Politècnica de Catalunya.

Ha treballat com a directora a Fundació Adsis Barcelona, Fundació Nous Cims i la Federació de Projectes i Pisos Assistits per a joves tutelats i extutelats. És patrona de la Fundació Arrels i membre de la Junta de l’Associació Punt de Referència.

Actualment, és la persona comissionada per la Conferència Episcopal Tarraconense per impulsar i vetllar per la creació de comunitats acollidores i treballa perquè les parròquies siguin espais oberts, sensibles a la fragilitat i capaces de generar vincles reals mitjançant la posada en marxa de projectes d’hospitalitat amb joves migrats.

Des de finals d’octubre de 2025, és comissionada per la CET per impulsar i vetllar per la creació de comunitats acollidores i projectes d’hospitalitat. Quines són exactament les seves funcions?

La funció principal d’impulsar comunitats acollidores i projectes d’hospitalitat és estendre i fer visible i concreta l’acollida cristiana al territori.

El desplegament d’aquesta funció principal passa per contribuir a sensibilitzar i transformar les comunitats cristianes. Suposa oferir espais d’informació, formació i diàleg que permetin formar consciències, combatre la por i els prejudicis, i fomentar una cultura de la trobada, el diàleg i la fraternitat. Uns espais que ajudin les comunitats  a expressar la seva fe a través de l’acollida i del compromís amb la realitat i els reptes socials més punyents.

En aquest sentit, l’impuls de comunitats acollidores i projectes d’hospitalitat suposa  oferir a les comunitats acollidores un marc en el qual desplegar concretament aquest compromís a través de la posada en marxa de projectes d’hospitalitat amb joves migrats procedents de les Canàries. 

Quins reptes comporta aquest encàrrec?

Es tracta d’un encàrrec que evidentment no es pot fer realitat sense la implicació d’agents pastorals, congregacions, entitats socials d’Església i les mateixes comunitats. I aquí apareix el primer gran repte, aconseguir l’apropiació de l’encàrrec per part de tots aquells que n’han de ser necessàriament copartícips i construir la xarxa que hi ha de donar suport. En aquesta primera fase de posada en marxa, és un repte identificar persones, entitats, comunitats que estiguin disposades a fer un pas endavant per ser espai de prova, testimoni que esdevenir comunitats realment acollidores i desenvolupar projectes d’hospitalitat és una manera d’avançar cap a l’Evangeli.

Un altre repte important és el canvi de mentalitat dins les mateixes comunitats. Impulsar l’acollida pot generar resistències, pors o incomprensions. No podem anar amb presses. Cal un treball pacient de formació, diàleg i discerniment comunitari perquè l’hospitalitat sigui assumida com un compromís de la comunitat cristiana i no sigui percebuda com una càrrega, sinó com una oportunitat evangèlica. 

A més, hi ha el repte de situar els projectes d’hospitalitat en el marc dels reptes socials que les diferents comunitats ja entomen. En aquest sentit, és cabdal trencar la falsa dicotomia que contraposa la posada en marxa de projectes d’hospitalitat per a col·lectius concrets, com els joves procedents de les Canàries, amb la complexitat i les dificultats socials ja existents als territoris de Catalunya. El desplegament d’aquests projectes en cap cas suposa deixar de banda les dificultats que vivim, sinó expressar de forma concreta i operativa el compromís amb els més vulnerables.

“Hi ha el repte de situar els projectes d’hospitalitat en el marc dels reptes socials que les diferents comunitats ja entomen”

També hi ha evidentment reptes organitzatius i de recursos: la definició concreta dels àmbits que configuren els projectes d’hospitalitat, l’acompanyament i formació de les comunitats, la disposició d’habitatge i les necessitats de finançament estable o de coordinació entre iniciatives pot dificultar la sostenibilitat dels projectes. Això exigeix lideratge, planificació i una aposta clara per la col·laboració entre diòcesis, parròquies i entitats eclesials que garanteixin la continuïtat, l’acompanyament i el desenvolupament de processos reals d’inclusió realment transformadors.

Molts reptes, però la confiança que, en un context social polaritzat, les comunitats cristianes poden esdevenir testimoni d’acollida en l’Evangeli i els projectes d’hospitalitat consolidar-se com a signes concrets d’una Església que construeix convivència i esperança.

Com definiria una comunitat acollidora?

Una comunitat acollidora és aquella que reflecteix l’estil de Jesús en la manera de rebre i acollir les persones. Posa la persona al centre i reconeix en cadascuna la seva dignitat com a fill o filla de Déu, vingui d’on vingui. L’acollida no és assistencialisme, sinó proximitat, respecte, escolta i fraternitat.

Una comunitat acollidora és una comunitat que crea relacions reals i espais on tothom es pugui sentir a casa, especialment les persones migrants, refugiades i les més vulnerables. No separa ni exclou, sinó que integra plenament en la vida comunitària, superant barreres culturals, lingüístiques i socials, i valorant la diversitat com una riquesa per a l’Església.

La comunitat acollidora protegeix, acompanya i promou la persona, ajudant-la a créixer humanament i espiritualment i a desenvolupar els seus dons. Alhora, es deixa convertir constantment, revisant les seves pràctiques i estructures perquè tothom hi tingui un lloc real.

Finalment, és una comunitat oberta i missionera, que surt a l’encontre dels qui són lluny, serveix de manera preferent els més vulnerables i dona testimoni de l’Evangeli amb les seves accions.

L’encàrrec implica també l’impuls de projectes d’hospitalitat. Què són exactament i quina relació tenen amb les comunitats acollidores?  

Els projectes d’hospitalitat són iniciatives organitzades que tenen com a objectiu acollir persones en situació de vulnerabilitat oferint-los un espai segur, una llar, suport material i emocional, i oportunitats per a la seva inclusió social, educativa i comunitària. No es tracta només de cobrir necessitats immediates, sinó de crear relacions de confiança i comunitat, reconeixent la dignitat de cada persona i promovent la seva participació activa en la vida comunitària.

Els projectes d’hospitalitat s’impulsen en el marc d’una comunitat acollidora, podríem dir que són una concreció operativa d’aquestes comunitats. Sense comunitat, l’hospitalitat queda reduïda a assistència. Amb comunitat, es converteix en fraternitat i integració real.

“No es tracta només de cobrir necessitats immediates, sinó de crear relacions de confiança i comunitat, reconeixent la dignitat de cada persona i promovent la seva participació activa en la vida comunitària”

Concretament l’encàrrec que ens ocupa té com a objectiu desplegar projectes d’hospitalitat amb joves migrats sols que venen de les Canàries. Aquests projectes volen donar resposta a la crida a la solidaritat i a la col·laboració de tota l’Església que les diòcesis de les Canàries van fer davant la situació especialment greu de molts joves migrats sols que després del seu periple travessant el mar es trobaven en greu risc de quedar al carrer o sense suport adequat en arribar a l’edat adulta. Els projectes d’hospitalitat, anomenats també en aquest cas corredors d’hospitalitat, són, doncs, vies de recepció coordinada per acollir aquests joves en altres territoris de l’Estat amb el suport de la xarxa eclesial.

En quin punt es troba actualment aquest projecte dins de les diòcesis amb seu a Catalunya?

Ens trobem en una fase inicial de diagnòstic, escolta i diàleg, orientada a definir les bases del projecte i a posar les primeres pedres de la xarxa que li haurà de donar suport. Aquest primer moment és clau per assegurar que el camí que iniciem sigui realista, compartit i arrelat al territori.

L’impuls de comunitats acollidores i projectes d’hospitalitat ha de partir necessàriament de la realitat concreta de les comunitats parroquials i de vida cristiana, així com dels projectes d’acollida i hospitalitat que ja existeixen. Conèixer aquesta realitat, prendre consciència dels reptes que les comunitats afronten, del context social en què s’insereixen i de les característiques i dificultats pròpies dels projectes d’acollida de persones migrants és un requisit imprescindible per poder avançar amb fonament i responsabilitat.

Aquest projecte requereix, en aquesta primera etapa, una tasca intensa de diàleg i contrast amb els diferents actors pastorals, congregacions religioses i entitats d’acció social de l’Església. Escoltar la seva experiència i incorporar la seva mirada és essencial per definir unes bases compartides i per discernir la manera més adequada d’implementar el projecte en cada territori, respectant-ne la diversitat i les especificitats.

La implementació es fonamenta en el principi de subsidiarietat, posant en valor la iniciativa local i el compromís voluntari de molts actors diversos. Per això, la difusió dels objectius del projecte i la configuració d’una xarxa de col·laboració esdevenen tasques centrals en aquest moment inicial, amb l’objectiu de generar complicitats, corresponsabilitat i un compromís compartit que permeti al projecte créixer i donar fruit.

Quins passos pot seguir una parròquia o comunitat per convertir-se realment en un espai d’acollida integral?

Per convertir-se en un espai d’acollida integral, una parròquia o comunitat, en primer lloc, ha d’assumir l’acollida com un estil de vida eclesial. Això implica aprendre a mirar les persones amb els ulls de Jesús, reconeixent la dignitat i la història de cadascú, especialment de les persones migrants i de les que viuen situacions de fragilitat. Aquest canvi comença amb una actitud interior i comunitària que entén l’acollida no com un gest puntual, sinó com un hàbit compartit.

Un segon pas és cultivar una espiritualitat de l’acollida, sostinguda per la pregària, la sensibilització i la revisió de la vida parroquial. Crear espais de diàleg, reflexió i lectura ajuda la comunitat a deixar-se interpel·lar per la realitat i a discernir com respondre-hi de manera evangèlica.

En tercer lloc, cal organitzar l’acollida mitjançant equips formats i coordinats, capaços d’escoltar, detectar necessitats i acompanyar processos. Aquests equips faciliten que les persones que arriben se sentin orientades, reconegudes i integrades en la vida comunitària.

“Per convertir-se en un espai d’acollida integral, una parròquia o comunitat, en primer lloc, ha d’assumir l’acollida com un estil de vida eclesial”

Un altre pas fonamental és revisar els espais, els llenguatges i les activitats perquè siguin accessibles i inclusius, superant barreres culturals, socials o lingüístiques. Afavorir espais de convivència, diàleg intercultural i interreligiós contribueix a crear vincles, confiança i sentit de pertinença.

A més, una comunitat acollidora promou la participació activa de tothom, no només com a receptor d’ajuda, sinó com a membre corresponsable que aporta els seus dons. Quan les persones poden col·laborar en celebracions, grups o serveis, es construeix una comunitat més viva i fraterna.

Finalment, una parròquia esdevé realment acollidora quan viu la seva dimensió missionera: surt al barri, escolta les necessitats dels més vulnerables, defensa els seus drets i treballa en xarxa amb altres entitats i serveis del territori per donar-hi resposta. En aquest camí, els projectes i experiències concrets d’hospitalitat fan visible i consoliden el compromís d’acollida integral de la comunitat. Es tracta d’accions que tenen un valor testimonial molt significatiu en  un moment socialment complex com el que vivim.

En un context de polarització i tensions socials, quin missatge pot aportar l’Església a través de la pràctica de l’acollida?

En un context marcat per la polarització social, la por a la diferència i l’augment dels discursos d’exclusió, l’Església pot aportar un missatge profundament necessari a través de la pràctica de l’acollida. Aquesta acollida no és només una actitud de bondat individual, sinó una manera concreta d’entendre la societat posant al centre la dignitat de tota persona, especialment de les més vulnerables.

L’acollida cristiana recorda que ningú no pot ser reduït a una etiqueta, a un problema social o a una amenaça. Cada persona té una dignitat inherent que no depèn de la seva situació administrativa, econòmica o cultural. Davant tendències que deshumanitzen els més febles o que justifiquen la seva exclusió en nom de l’ordre, la seguretat o la legalitat, l’Església defensa que cap resposta pot ser justa si oblida la persona concreta i el seu patiment.

Aquest missatge d’acollida també implica una denúncia clara de l’aporofòbia, la xenofòbia i la indiferència social. Quan una societat normalitza el rebuig o el silenci davant de situacions d’exclusió, es debiliten els fonaments de la convivència. L’Església, des de l’Evangeli, recorda que la cohesió social no es construeix contra ningú, sinó comptant amb tothom, i que la pau social només és possible si es garanteixen els drets bàsics i una vida digna per a totes les persones.

A més, l’acollida no pot quedar-se en gestos puntuals o en respostes improvisades. És una crida a la responsabilitat col·lectiva i institucional, que exigeix diàleg, cooperació entre administracions, entitats socials i comunitats, i la recerca de solucions estructurals als problemes d’habitatge, pobresa i exclusió. Legalitat i humanitat no s’han d’oposar, sinó que s’han d’integrar, perquè una llei que no protegeix els més vulnerables perd el seu sentit ètic.

“Quan una societat normalitza el rebuig o el silenci davant de situacions d’exclusió, es debiliten els fonaments de la convivència”

Enmig de la polarització, l’Església pot ser un espai de trobada i reconciliació capaç de construir ponts en lloc d’aixecar murs. A través de l’acollida, transmet un missatge clar: només posant la persona al centre, practicant la solidaritat i reconeixent-nos com a germans, és possible avançar cap a una societat més justa, cohesionada i humana. En aquest sentit, els projectes d’hospitalitat tenen un valor especial, perquè fan visible i concreta aquesta actitud d’acollida: no es queden en paraules, sinó que ofereixen espais reals de suport, convivència i dignificació de les persones. Aquests projectes esdevenen així un testimoni creïble del compromís de l’Església amb els més vulnerables i una invitació a tota la societat a construir relacions basades en la responsabilitat, el respecte i la fraternitat.

Quin missatge d’esperança creu que l’Església pot oferir a les persones i famílies que viuen en situacions de vulnerabilitat?

L’Església pot oferir a les persones i famílies que viuen en situacions de vulnerabilitat un missatge d’esperança que no és abstracte ni ingenu, sinó arrelat en la proximitat, l’acompanyament i el compromís concret. Aquest missatge comença afirmant amb claredat que no estan soles ni oblidades, que la seva vida té valor i dignitat, independentment de les dificultats que travessin.

L’esperança que l’Església anuncia neix de la convicció que el patiment no té l’última paraula i que sempre és possible obrir camins nous, fins i tot en contextos marcats per la precarietat, la inseguretat o la por. Aquesta esperança es fa creïble quan l’Església escolta sense jutjar, acull sense condicions i acompanya amb paciència els processos personals i familiars, respectant els temps i les ferides de cadascú.

A més, l’Església pot transmetre esperança recordant que les persones no es defineixen per les seves mancances, sinó per les seves capacitats, la seva història i el seu futur. A través de comunitats acollidores i projectes d’hospitalitat, l’esperança es concreta en gestos quotidians: un espai segur, una relació de confiança, un suport constant que permet recuperar l’autoestima i la confiança en un demà millor.

“L’esperança que l’Església anuncia neix de la convicció que el patiment no té l’última paraula i que sempre és possible obrir camins nous”

Finalment, el missatge d’esperança de l’Església és també una crida a la societat perquè ningú no quedi enrere. És una esperança compartida, que aposta per la justícia, la solidaritat i la fraternitat, i que convida a construir comunitats on les persones i famílies més vulnerables no només siguin assistides, sinó reconegudes com a protagonistes de la seva pròpia vida i del bé comú.

Quins desitjos o esperances té per a aquest any 2026?

Per a l’any 2026, el meu desig principal és que l’esperança arreli amb més força en les persones i en les comunitats, especialment en aquelles que viuen situacions de fragilitat i incertesa. Que sigui un any en què ningú no se senti invisible o descartat, i en què puguem avançar cap a una societat més justa, acollidora i cohesionada, una societat més amable per a tots.

Desitjo també que les comunitats cristianes continuïn fent camí, perdent la por i obrint-se amb més confiança a la realitat que les envolta. Que siguin espais vius, capaços d’escoltar, d’acompanyar i de compartir responsabilitats, i que els projectes d’hospitalitat es consolidin com a signes concrets d’una Església propera, compromesa i creïble.

Quin és el somni o la llavor d’esperança que li agradaria sembrar en les comunitats acollidores perquè el camí iniciat prengui força i doni fruit?

La llavor d’esperança que voldria plantar és la convicció que cada gest d’hospitalitat, per petit que sembli, té un valor transformador. Quan una comunitat obre un espai, escolta una història, comparteix temps i responsabilitats, està sembrant confiança, dignitat i futur. Aquestes llavors, sovint invisibles, són les que amb el temps donen fruit en forma de relacions noves, vides reconstruïdes i comunitats més humanes i cohesionades.

També voldria sembrar el somni d’unes comunitats corresponsables i obertes, capaces de treballar en xarxa, d’aprendre de les persones acollides i de deixar-se transformar per elles. Comunitats que no busquen protagonisme ni resultats immediats, sinó coherència entre la fe que proclamen i la vida que comparteixen.

Finalment, el somni és que aquestes comunitats esdevinguin signes d’esperança per al seu entorn, mostrant que és possible viure la diferència com una riquesa i construir fraternitat en un món sovint marcat per la por i la desconfiança.