Per Nadal i, com cada any, una pluja d’estels sembla cobrir-ho tot: llums que il·luminen els carrers, melodies que desperten records, alegria que es comparteix en família… Sorgeix aleshores una pregunta essencial: com aconseguir que aquesta força transformadora arribi a l’interior del cor? Com passar de l’extern a la interioritat? Com deixar que ens transformi la vida?
La psicologia ens recorda que la veritable felicitat no depèn només d’estímuls externs, sinó de la capacitat de connectar amb allò que dona sentit a la nostra existència. Enmig del soroll i les presses, necessitem espais de silenci, moments per respirar i preguntar-nos: què és allò realment essencial? Qui vull ser, com vull viure? Practicar la gratitud, reconèixer el que tenim i el que som, és un primer pas per obrir-nos a la llum. La ciència confirma que agrair redueix l’ansietat i augmenta la sensació de benestar. Però la fe ens porta més enllà: ens convida a mirar l’origen de tot bé, a tornar a la veritat més profunda: qui soc jo per a Jesús? Qui és Jesús per a mi?
Al cor del Nadal hi ha un misteri que desarma tota lògica: Déu es fa infant, fràgil, pobre, necessitat. I en aquesta petitesa ens revela la grandesa de l’amor. Mentre el món corre rere regals i aparences, el pessebre ens xiuxiueja una altra veritat: l’alegria no neix del tenir, sinó de l’estimar. I estimar implica mirar els qui pateixen, els qui no tenen allò necessari per viure. Què fer davant de tant de dolor? Tal vegada la resposta es trobi a deixar-nos transformar per la mirada de l’Infant Déu que, com diu aquella nadala popular, “va venir a la terra per patir”, per compartir la nostra vulnerabilitat.
Serà possible que Déu-nen suavitzi el nostre cor si l’obrim a la seva llum? La psicologia parla de la força transformadora de l’empatia, de sortir d’un mateix per servir l’altre. Nadal ens ofereix el camí més radical d’empatia: Déu es fa un de nosaltres. Si deixem que aquesta llum penetri en el més profund, alguna cosa canviarà: la duresa esdevindrà tendresa, la indiferència, compromís, la tristesa, esperança.
Nadal ens convida també a la unitat. Lleó XIV a In unitate fidei recorda que la fe és vincle de comunió, força que uneix allò dispers i reconcilia allò dividit. En un món marcat per fractures —socials, culturals, fins i tot familiars—, el pessebre esdevé escola d’unitat. Allí no hi ha privilegis ni exclusions: pastors i savis, pobres i rics, tots s’agenollen davant del mateix Infant. La veritable llum no separa, sinó que convoca; no competeix, sinó que comparteix. No és aquest el missatge més urgent per al nostre temps? La unitat no significa uniformitat, sinó harmonia en la diversitat, trobada en allò essencial. I allò essencial és l’amor que neix a Betlem.
Que aquest Nadal sigui ocasió per reconstruir ponts, per guarir ferides, per recordar que, com ensenya la fe, som membres d’un mateix cos. La llum que brilla al pessebre ens crida a superar la lògica de l’aïllament i a viure la sinergia de l’amor: quan cadascú aporta la seva llum, el món sencer resplendeix. Així, el Nadal deixa de ser un instant fugaç i esdevé camí permanent de comunió.
Que aquest Nadal no sigui només un temps de llums externes, sinó una oportunitat per encendre la llum interior. Que l’estel de Betlem no brilli únicament al cel, sinó en el més profund del nostre ésser. I que, des d’allí, puguem ser reflex d’aquella llum per a tots sembrant unitat on hi ha divisió i esperança on hi ha desesperança.
“Els qui tinguin saviesa resplendiran com la llum del firmament, els qui n’hauran portat molts per camins de justícia brillaran com les estrelles per sempre” (Daniel 12,3).
