M’agraden els temps d’espera, els graus intermedis, les transicions i els preludis, la tardor i la primavera… Són moments d’un món que encara no és però que està a punt de ser; indica procés i camí… Per això, esperar és habitar el llindar entre la presència i l’absència: no ets on eres, però tampoc on voldries ser.

I penso que l’Advent ja és això: Crist ja ha vingut, sí, però encara l’esperem.

Perquè viure l’Advent és trobar-se en aquest entremig i parar. Parar i esperar enmig d’un món foragitat per la pressa i la immediatesa, inoculat per un temps impacient… No és fàcil agafar el gust per l’espera. I l’Advent, com a espera, és avui especialment pedagògic i contracultural; quasi terapèutic. L’Advent no és una simple espera, és la rehabilitació espiritual de l’acte d’esperar.

Perquè avui esperar és avorrit, esperar és perdre temps… Què hi ha més tediós que les sales d’espera, els temps morts i les pauses? L’Advent ens proposa un relat diferent: l’espera com a estat i disciplina que desperta la sensibilitat per la promesa; educa l’atenció i afina el desig. No és un temps buit: és un temps que ens capacita i transforma perquè el temps que sembla “mort” es revela com el temps en què Déu s’acosta.