Eloi Aran és arquitecte, teòleg i cap d’Àrea d’Identiat i Missió de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. El seu darrer llibre es titula L’afany inútil dels constructors, editat per Fragmenta, dins la col·lecció Assaltar la Bíblia. Amb un estil meditatiu i servint-se de comentaris autobiogràfics, arquitectònics, bíblics i filosòfics, l’autor reflexiona sobre la utilitat i l’eficiència que marquen el curs de la nostra època.

Quines possibilitats de creixement ofereix l’afany inútil?

Aquest assaig és un passeig per un viarany bíblic d’un altre anterior, La utilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine. Aquí, més que reivindicar allò inútil, o poc pràctic, i acompanyats pel salm 127, es desemmascara la inutilitat d’allò que apareix com a tècnicament útil. El primer verset del salm és prou clar: “Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors.” El llibre no te cap pretensió de ser titllat com d’autoajuda, però pot ser edificant si és entès com una invitació a la confiança i la gratuïtat.

Com s’enriqueixen mútuament en tu la doble vessant d’arquitecte i teòleg i que es plasma en aquest llibre?

He arribat aquí perquè, al llarg dels anys, no he silenciat les veus vocacionals que m’acompanyen i conviuen entre les tasques quotidianes. Com sol passar, allò que escric és una porta oberta a entrar en els monòlegs que m’habiten. Per això intento rebre al lector desconegut i acompanyar-lo dins casa meva. Escriure sobre la casa, la ciutat o el món és una excusa fantàstica per a endreçar els pensaments i que el lector no hi ensopegui en la visita. Aquest llibre és una manera de “fer dissabte”, tot esperant que algú truqui a la porta i puguem parlar d’arquitectura, teologia, família o feina des de la vivència de l’ordinari.

“Aquest llibre és una manera de “fer dissabte”, tot esperant que algú truqui a la porta i puguem parlar d’arquitectura, teologia, família o feina des de la vivència de l’ordinari”

Què hem d’entendre per arquitectura compassiva, arrelada i oberta al misteri?

No hi ha una arquitectura “pura”, abstracta o merament ideal. Com les persones, l’arquitectura es construeix en la relació; entre les contingències i fortaleses dels materials, dels usuaris, els llocs i els somnis compartits. Al capdavall, l’arquitectura anhela també una altra relació envers el transcendent més o menys explicitada; la que en la pregària del parenostre s’anomena Regne de Déu o, si més no, aquella que té en compte els qui són llençats als marges o amagats sota la catifa, els qui són considerats inútils.

Quina és la importància de les estructures d’acollida de què parlava Lluís Duch?

Vivim en una societat líquida (Z. Bauman) que acaba per liquar i liquidar els vincles en tots els sentits: interns i externs, amb els orígens i l’esdevenidor, etc. La relació amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el transcendent demana tenir cura dels espais i temps necessaris per a esdevenir persona “ara i aquí”; això és el que Lluís Duch anomenava estructures d’acollida. Aquests estructures, necessàriament culturals, també son percebudes avui com inútils però, com va fer Duch al llarg de les seves obres, cal reivindicar-les.