La soledat és un terme que afecta a persones per edat, sexe, gènere, origen i condició social. Els orígens poden ser conjunturals i per les  persones amb diversitat funcional esdevenen permanents. A diferència de la solitud i l’aïllament social, aquí el punt de vista de l’individu es veu influït pels interessos i desitjos.

El que si que podem afirmar és que la soledat no desitjada s’ha convertit en una problemàtica que va en augment en les nostres societats, hi ha qui l’ha vinculat al procés de modernitat, al desenvolupament urbà i a l’augment de l’individualisme, afectant a la salut física, emocional i mental. També fa referència a la inclusió social de les persones grans que pateixen isolament, amb un desajust entre les seves relacions reals i les que son desitjades, pel que fa al nombre o la qualitat de les mateixes.

A casa nostra, la soledat no desitjada afecta al 20% de la població, és a dir, 1,6 milions de catalans, un 32% de les dones i un 20% dels homes. Els educadors i educadores socials que intervenim en aquesta població afectada som coneixedors que la soledat no desitjada fa referència a aquelles persones que estan soles i no per decisió pròpia, sinó per diferents motius. El desarrelament i la manca de pertinença afecten l’autoestima, no pertànyer a cap lloc en concret, qüestiona la vàlua personal i la identitat cultural.

La diàspora, es relaciona amb la migració o dispersió d’un poble lluny del seu territori. El 7% de la població adulta d’Europa, uns 30 milions, parlen de sentir-se sola freqüentment, pel que fa a l’estat espanyol és el 7 i el 9%, les persones adultes en situació d’aïllament social es mouen entre el 12 i el 15%; uns 75 milions de persones adultes a Europa viuen en una situació d’aïllament social.

Entre el 21 i un 70% dels adolescents se senten sols de vegades. Mentre que entre un 3 i un 22% dels adolescents experimenten la solitud de manera habitual.