La Bíblia es refereix de manera molt concreta a l’ésser humà i no separa mai cos i ànima. Recorre constantment a la dimensió simbòlica dels ulls, de les orelles i dels peus, del cor, de la llengua i de les mans per referir-se a la totalitat de l’activitat humana. El cor, com és evident, ocupa el primer lloc.

El cor és el lloc de l’afectivitat i de la interioritat. És el principi de la vida afectiva, la seu dels moviments de l’ànima, com el desig, l’apetència i la tristesa. És la font de l’amor i de l’afecte pastoral. També és la seu de l’activitat intel·lectual i de l’acte moral. Es pot encegar o il·luminar, ja que distingeix el bé del mal; és el que forja projectes, el que delibera i pren decisions. En ell es determina l’orientació de la vida.

El cor és el lloc de la trobada amb Déu. L’acollida o el rebuig de Déu es viu en el més profund de l’ésser, on Déu escruta, revela i posa a prova. Allà és on el Senyor porta a terme el seu judici i on dispensa la lloança.

El cor és el lloc de la confessió de la fe. És la seu de la vida psíquica; lloc de l’habitació divina, és el centre per experiència i el tot de la persona. És el lloc de la confessió de fe, de la santedat i de la salvació. Sant Pau ho sintetitza teològicament: “Perquè, si confesses amb la teva boca que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu el va ressuscitar d’entre els morts, seràs salvat. Ja que amb el cor es creu per obtenir la justícia, i amb la boca es confessa per obtenir la salvació” (Rm 10,9-10).