Els qui hem rebut l’ordenació presbiteral i els qui han rebut l’episcopat vam rebre primerament l’ordenació diaconal, tot exercint aquest ministeri durant uns mesos. El Concili Vaticà II va voler restaurar el diaconat —permanent— a l’Església. A casa nostra, el 8 de novembre del 1980 fou ordenat el primer diaca a tot l’Estat, Mn. Lluís Nadal i Padró, a la parròquia de Santa Maria de Badalona, on un servidor exerceix el ministeri de rector, providencialment. D’això s’ha complert tot just els 45 anys. Però encara avui, sovint hi ha el corrent de no saber què fan els diaques, pensant en la litúrgia, que és la matèria que ens mou. El diaca, certament, no és un escolanet revestit amb algun ornament més o quelcom que no sabem com ubicar, sinó que en la litúrgia té unes funcions que li són pròpies i que sovint els preveres les exercim pensant-nos que són ministeris propis nostres quan, de fet, són pròpies del diaca i en aquest cas l’estem suplint, encara que això succeeixi cada dia.
En primer lloc, l’ornament propi del diaca és l’estola creuada des de l’espatlla esquerra. L’altre ornament —no obligatori com sí que ho és la casulla, que es pot ometre en cas de necessitat o per menor grau de solemnitat, com ens recorda la Institutio del Missal Romà en els números 119b i el 336 i el 338— és la dalmàtica, que és un ornament que va per sobre de l’alba i l’estola, amb mànigues.
Entre les funcions que li són pròpies, com recull la citada Institutio en els números 171-186 són: dur l’evangeliari alçat a la processó d’entrada, acompanyar el celebrant en els encensaments de l’inici i de la preparació de les ofrenes, proclamar l’Evangeli, tot havent demanat la benedicció del celebrant; dirigir les intencions de la pregària universal, preparar els dons a l’altar, presentar-los al celebrant, encensar el celebrant i l’assemblea, així com també durant la consagració; elevar el calze en la doxologia, invitar a donar-se la pau, recollir l’altar després de la comunió i finalment acomiadar l’assemblea. El seu lloc serà sempre prop del celebrant, sigui al costat, sigui una mica més apartat però suficientment a la vora. Durant la pregària eucarística se situarà darrere el celebrant, sempre atent per qualsevol cosa que faci falta. Un altre detall és que, si bé el celebrant, el diaca o diaques i els concelebrants besen l’altar a la processó d’entrada, en el cas de la sortida, solament el celebrant i el diaca o diaques assistents besaran l’altar.
Com veiem, són només unes pinzellades que ens poden ajudar a dignificar la celebració litúrgica, així com valorar i col·locar al lloc que li correspon el ministeri diaconal, que vol ser com l’àngel que serveix a l’altar, els pobres, que reflecteixen Crist servidor.
