El passat dimarts 18 de novembre tingué lloc la commemoració del 80è aniversari d’Enric Puig i Jofra, SJ. Si la del 75è aniversari i dels 50 anys de jesuïta tingué lloc de forma virtual a causa de la pandèmia, enguany ha estat possible de fer-la presencialment. I en un lloc i d’una manera ben especials: a l’església del Sagrat Cor, al carrer Casp, de Barcelona, amb la celebració de l’eucaristia que presidí el pare Enric mateix.

En comentar, el matí d’aquell dia, amb Carme Munté, sotsdirectora de Catalunya Cristiana, que precisament les meves col·laboracions amb el setmanari havien començat amb una entrevista al P. Puig quan complí setanta-cinc anys, ella em convidà a fer-ne una ressenya, cosa que vaig acceptar molt complagut, perquè em donava peu a parlar de la seva trajectòria vital i també a mostrar-li agraïment per tantes atencions, complicitats i mostres d’estima rebudes al llarg dels anys: detalls autèntics d’amistat (felicitacions de sants i aniversaris, de Nadal…), responsabilitats d’oficiar cerimònies familiars (casaments, funerals…), col·laboracions en llibres i en les presentacions corresponents…

Vaig arribar aviat a l’església i em vaig asseure en un lloc que em possibilités de seguir la cerimònia de prop i així poder prendre apunts amb facilitat. Bon punt assegut, vaig recordar que era la segona vegada que prenia notes en un temple amb motiu d’un encàrrec que em feien. La primera fou el 6 d’abril de l’any 1986. El “responsable” també va ser el pare Enric. Aquell dia ell presidia a l’església de Pals la celebració dels cinquanta anys de matrimoni d’en Josep Dalmau i la Maria Galceran, familiars seus de Sant Joan de Mollet, població d’on era fill el seu pare… i d’on soc fill jo mateix.

Encara ara recordo que, pocs minuts abans de començar la missa, se m’acostà i em convidà a llegir les pregàries. Hi havia, però, una segona part: calia escriure-les per a l’ocasió. Jo era molt jove i, en un primer moment, l’encàrrec m’impressionà una mica. Me les vaig preparar tan bé com vaig saber i les vaig llegir en el moment corresponent. Vist amb perspectiva, valoro molt aquest fet, perquè no sols fou una mostra esplèndida de confiança, sinó també un profitós exercici en els meus inicis com a escriptor.

Tornem al moment present. El P. Puig començà la seva homilia explicant que aquests darrers anys repassava sovint moments de la seva vida i que reflexionava sobre el present, comparant-lo amb el passat, i el futur. També, que pensava en el que havia donat sentit a la seva vida i en el mestratge (de manera especial, de familiars i mestres) dels qui l’havien ajudat a ser qui era. Semblantment, explicà que l’Esperit l’havia mogut a adonar-se del pas de Déu per la seva vida.

Confessà que havia recuperat una cançó que cantaven els joves dels grups de Sant Pere Claver del Clot en les celebracions sabatines i en les misses dominicals de l’adolescència i primera joventut. I que li agradava la música, i sobretot la lletra. Es referia a la peça Jo crec en tot això, tot això, tot això!, la primera estrofa de la qual fa així: “Jo crec en l’amor que ens ha donat la vida / quan els nostres pares es varen casar. / Crec en l’amistat que ens dona esperança, / que ens fa veure el món tot ple d’il·lusió.”

El P. Puig, certament, ha cregut sempre en les manifestacions que testimonia la lletra esmentada, perquè, davant d’egoismes personals i col·lectius, ens convidà a demanar al Pare de tots la pau i l’amor, ja que som germans, fills d’un mateix pare que ens estima.

Va interpel·lar l’auditori amb unes paraules que ens arribaren ben endins: “Déu passa i torna a passar. Aquest Déu que és amor i ens demana que ens posem confiadament a les seves mans, que ens sentim en les seves mans.”

Ens va invitar a conjugar amb freqüència els verbs estimar i servir: “Tinguem ben present que, quan estimem de debò, i això succeeix més sovint del que ens pensem, anem pel camí de la benaurança, anem pel camí de la vida plena. Déu no ens demana l’èxit, sinó que tinguem desig de superació, de fer el bé i, esforçant-nos-hi, arribar on puguem. La resta, no en dubteu, pertany a la misericòrdia de Déu.”

El camí de Jesús ens insta a estimar profundament i intensament la vida i a estimar de debò els altres com a nosaltres mateixos. Així, també estimem Déu. El P. Puig, el dia que feia vuitanta anys, ho repetí davant una església plena de gom a gom que testimoniava la gran quantitat d’afectes i amistats adquirida al llarg del temps.

Quan m’encarregà l’elaboració d’unes pregàries, ell tenia quaranta anys. Ara n’ha complert vuitanta. Soc testimoni, com molts dels qui llegiu aquest escrit, que el pas del temps no ha fet més que consolidar i refermar les seves conviccions, assentades en la voluntat de Déu i en la projecció d’una vida coherent, digna i exemplar. Compromesa amb el país. Un model de vida inspirador i referencial. Gràcies, pare Enric! Per molts anys!