Hem celebrat la Jornada pels Pobres que va encetar el papa Francesc. Un dia que l´Església aprofita per fer una pregària més intensa i estar especialment en comunió amb aquells que res tenen. Però al pensament del Papa no hi és el fet de dedicar un dia als pobres i prou, sinó fer ressò de que els pobres són tan dignes com qualsevol. Sovint ens omplim la boca de la paraula “dignitat”, però cal preguntar-se; sabem del que parlem?, sentim que la nostra dignitat és igual a la de l´altre? , som capaços de lluitar per la dignitat del proïsme davant les injustícies?.

La dignitat és una conseqüència de l´esperança humana perquè aquesta no és senzillament esperar allò que desitgem que vingui. L´esperança és allò que l´hi pertany a la vida, doncs és la mateixa vida que es defensa.

Si volem viure amb i per la dignitat humana no podem caure mai amb la tristesa de saber que la lluita diària no té fi, perquè aquest no tenir fi, és el que ens fa viure des de l´esperança amb dignitat i ser capaços d´entendre i vetllar per la del proïsme.

Al llarg de la història hi ha hagut personatges rellevants, lluitadors en defensa de la dignitat dels éssers humans; Gandhi, Nelson Mandela, Teresa de Calcuta, Pepe Mujica, etc… Tants que des de la seva cultura, raça o creença sempre han mostrat que els valors que fan que l´home sia l´ésser més sublim, són els valors que el Fusteret de Natzaret ens va ensenyar quan trepitjava les terres de Palestina. Perquè l´amor, la solidaritat, l´empatia amb el que pateix, la justícia, la llibertat, la igualtat.., són al pou de l´ànima i només cal pouar-los per fer que siguin penó de tot aquell que creu en Jesús. Malauradament en molts casos, inclús dintre de les pròpies comunitats i esglésies encara es compleix aquella dita de M. Gandhi; “ el cristianisme és la cosa més bonica i bella que hi ha, la pena són els cristians…”.

Pau i bé