De Judes Iscariot, un dels dotze escollits per Jesús per formar la primera comunitat, podem intuir que es va desil·lusionar del projecte del Regne, que no era el que esperava i buscava. Segurament, es va desenfocar a interessos més foscos. Potser la cobdícia dels diners, potser la cobdícia del poder…

Resulta curiós que mentre que l’evangelista Mateu ens narra que es va penjar (27,5), en canvi, Lluc, als Fets dels Apòstols, ens digui que va saltar al buit i va rebentar (1,18). Sigui una versió o una altra la real dels fets, el que resulta és que es va suïcidar. Jesús l’havia assenyalat com a “fill de la perdició”, i a l’evangeli de Joan se’ns diu que ho va ser “perquè es complís l’Escriptura” (17,12). Això ens porta fàcilment a al conclusió que es va “perdre”, és a dir, es va condemnar. Llavors, cal preguntar-se si es va condemnar o es va salvar? Doncs si partim de les seves actituds i fets, potser la pregunta resultaria gratuïta. Però si el punt de partida, el protagonisme, són els fets de Déu, especialment la seva misericòrdia infinita, llavors la pregunta rep una altra mirada, comprensió i sentit. Més encara si ens fixem, com una possible bretxa que permet una possibilitat esperançada, el que Mateu ens presenta: Judes va tornar “penedit” les monedes cobrades pel lliurament de Jesús. Només Déu coneix l’interior profund de Judes en els seus darrers moments. Si va morir “traïdor” o si el suïcidi va ser un acte de desesperació d’un “penedit” que va perdre el cap. Nosaltres no podem saber si alguna persona s’ha perdut del tot. Només Déu ho sap.