El pèndol i la seva llei; una llei universal, però d’aplicació imprevista. Ja fa temps que quan pujo a la talaia hi confio. El pèndol és la imatge del Cohèlet: hi ha un temps per a cada cosa. La “desaparició” del fet religiós augurat per tants autors de la modernitat no s’ha acomplert; fa anys que se sap.

Ara es parla d’un retorn. El món cultural i mediàtic assenyalen un nou interès cap al cristianisme i una revisitació d’allò tradicional. Aquests dies amb la cançó Berghain de la Rosalía (el videoclip va sumar 4 milions de visualitzacions en 24 hores) molts mitjans en feien referència. La religió no ha mort.

Sense qüestionar que aquest retorn a les religions s’arreli o no en l’autèntica experiència espiritual; percebo també que aquestes mostres d’interès per allò que ha persistit van de pujada.

I davant d’això vull posar en valor la resistència i la persistència de les petites comunitats en minoria durant anys, dels esforços per mantenir viu allò d’humanitzador de la tradició i dels seus símbols. Si hi ha ressorgiment és perquè alguns han mantingut la flameta del testimoni encesa enmig de la incomoditat i incertesa dels temps.

El cantó on és el pèndol no és important quan parlem de fe, de Jesús, de Déu… Eufòria per ser-ne molts o tristesa per no ser-ne tants no té sentit des de l’Evangeli. Ser testimoni, fidels al missatge, encarnar la Paraula en la vida quotidiana no pertany a cap cantó del pèndol, però fer-ho quan tot va en contra és constitutiu del cristianisme. S’ha de ser agraït a aquest testimoniatge dels resistents.